La guingueta Diablo Tun Tum tanca la temporada de monòlegs

Tovalloles, jocs de cartes i entrepans. Aquests són alguns dels complements necessaris per afrontar una bona vetllada una nit d’estiu vora el mar. Poc més de les vuit del vespre i la Laura, una jove estudiant, juntament amb les seves amigues, ja arribaven a la platja. Encara de dia però no per prendre el sol, la Laura estenia la tovallola a la sorra tant a prop com va poder de la guingueta Diablo Tun Tum, a la platja del Varador. “Avui toca monòlegs”, deurien haver pensat molts, “i ve Toni Moog!” deuria destacar m’és d’un. Com la Laura i les que l’acompanyaven, centenars de persones anaven arribant.

A mesura que s’acostava l’hora de començar, normalment cap a dos quarts d’onze, menys lloc hi havia a la platja i és que ahir, dimecres 25, el monologuista i actor Toni Moog volia batre el record d’assistència tancant així, la temporada de monòlegs d’estiu a la platja de Mataró. Tot i que van fer esperar a un públic que no podia pràcticament ni moure el cul de la tovallola per no trepitjar el del davant, Toni Cruz va acabar presentant el tant esperat Toni Moog. Sota una lluna plena que il·luminava tota la platja i reflectia a les onades del mar, el monologuista català va fer riure a tots els assistents una bona estona.

Passada la mitjanit Toni Moog s’acomiadava amb el seu famós crit ‘Espartanos!’, extret de la pel·lícula 300 i al que la gent havia de respondre “au, au, au!” amb el puny alçat. A més, va demanar que en un moment donat tot el públic assistent aixequés el seu telèfon mòbil per tal de fer llum i així poder fer una estimació de quanta gent s’aplegava a la platja, uns 5500 segons l’organització. El monologuista, satisfet, afirmava: “Hem superat la quantitat de gent que ve sovint a veure monòlegs”. “És com un regal per mi perquè el públic s’ho ha passat bé i es nota la seva entrega”, afegia. Toni Moog va voler remarcar la importància de venir a Mataró i vora el mar. “M’encanta sobretot la platja, és on hi tinc més públic i hi tinc un ‘carinyo’ especial”, remarcava.

Contenta per haver passat una gran estona plena de rialles, la Laura tornava cap a casa i pensava ja, en la temporada que ve. Una temporada que continuarà gràcies a La Cova, Blub Lauge i la guingueta Diablo Tun Tum, organitzadors d’aquesta cita ja clàssica de l’estiu.

M.Gómez

Et persegueixo però no t’atrapo,
Et busco però no et trobo,
Et noto però no et toco,
Et sento però no t’escolto,
T’oloro però no et tasto,
Et miro però no et veig.

Vota aquest article als Premis Blocs de Catalunya: http://premisblocs.cat/bloc/289 !

Marta.

Finals de juny i sempre de vacances. No fer res i gaudir del començament de l’estiu i el bon temps. On està aquesta sensació de tranquil·litat i de plenitud?  En realitat mai és absolut relax ni constant avorriment com «hauria» de ser.  Dia a dia acaba convertint-se en una improvisació contínua. Improvisació o monotonia? Aixecar-se tard, mandrejar per casa, dinar els macarrons que la mare va fer el dia anterior i que encara resten a la nevera, mirar aquella sèrie de televisió que no has pogut seguir mai o que segueixes d’estiu en estiu i anar a donar una volta o a enriquir aquella gelateria del centre de la ciutat amb quatre col·legues. Aquesta és la improvisació de l’estiu? Potser simplement es converteix en «la rutina de la calor». Una rutina que queda alterada per tots aquells moments de bogeria: les llargues nits a la vora del mar xerrant amb qui no ho haguessis imaginat mai, el sortir de casa i no tornar-ne fins l’endemà, el sopar fora perquè t’has retrobat amb algú mentre passejaves sense rumb o la espectacular i tant esperada Festa Major de la ciutat.  I si resulta que el curs aquest any no t’ha anat prou bé i aquesta rutina no arriba mai perquè tens exàmens, què passa? Aquest hàbit que normalment adquirim, just en el moment en què acabem l’últim examen del curs, esdevé un malson o com a mínim un gran mal de cap. Existeix una fórmula per compaginar l’estudi amb l’obtenció de la sensació de vacances? No estaria malament. Veure com a casa tothom va amunt i avall, ara un sopar, ara una festa, ara … i saber que tu no ho pots fer, ser conscient que tu has de centrar-te i tirar endavant, és complicat. Potser sí que ha arribat el moment de sentir la tranquil·litat i la plenitud de l’estiu tot estudiant. Marxem a la platja amb els apunts?

Vota aquest article als Premis Blocs de Catalunya: http://premisblocs.cat/bloc/289 !

Luta Sem Pausa és la batucada més antiga a la capital del Maresme. Aquest cap de setmana la banda sorgida al barri dels Molins ha celebrat el sisè aniversari i ho ha fet, com no, a ritme de la seva música. Una celebració que han compartit amb Percutas de Canet de Mar, Ketubara de Barcelona i Brinkadeira també de la capital catalana. Aquestes batucades han pogut exhibir els seus ritmes individualment però també en el conjunt de les quatre. Uns ritmes brasilers que han sonat per tota la Riera i que han fet bellugar petits i grans. (més…)

     Cap cotxe. Cap soroll de botzina. Ciutat del silenci? Mentida. Turistes i més turistes envaeixen els seus carrers. Fotos per aquí, flaixos per allà. Miren amunt i avall i es fixen en tots els detalls d’aquesta i d’aquella església, dels monuments o escultures on els guies els fan aturar. Carregats amb motxilles i bosses plenes de souvenirs, sembla que tan sols pensen en retratar aquell instant, cada minut, cada segon que passen en aquest nou indret que mica en mica, van descobrint. Criden, riuen, xerren i fan soroll però sobretot observen. Em sento una més que ells. Em sento dins d’aquesta rutina. Fascinada per cada història que s’amaga rere cada pedra, rere cada edifici. En mig de la plaça San Marco em pregunto: quin deu ser el gran atractiu turístic d’aquesta ciutat? Mirant al sud veig la Basílica de Santa Maria della Salute i és llavors quan me n’adono. Està just a l’altra banda del gran canal. No s’hi arriba si no és travessant el Ponte dell’ Accademia cinc-cents metres més enllà. L’aigua n’és la protagonista. Aigua que envolta i recorre tots i cada un dels carrers. Aigua que circula més o menys ràpid per tots els canals. L’aigua que mou les góndoles, les barquetes i els grans vaixells. Estem al mar Adriàtic, Venècia és la ciutat i l’encant turístic òbviament és l’aigua.

     Encara sóc a la plaça més important de la població veneciana i on hi ha més vida. Ponts i pontets la connecten amb la resta de carrerons i carrers comercials de botiguetes plenes de màscares de colors. Màscares que remarquen la importància del carnaval a Venècia i que ho fan mostrant-se de totes les formes i colors, de totes les mides i materials. Passejant reflexiono sobre els avantatges i inconvenients de viure en una ciutat així, sobre el mar i sabent que cada any s’enfonsa un centímetre més. Podria jo viure en tranquil·litat? És realment còmode? Em creuo amb un senyora velleta. Fa molt fred, molt, però tan sols porta una gorra de llana i un gran abric de pell, d’aquells de diumenge. Li costa molt caminar, té dificultats per tirar endavant. Penso. La gent gran travessa ponts i pontets, puja i baixa escales tant fàcilment com ho fem els turistes, esgotats de caminar. És increïble la seva supervivència en un lloc on sembla que tot estigui en contra d’aquesta edat.

     Barques i barquetes. Grans edificis i petites casetes. L’aigua domina la ciutat? Venècia ens ho ha explicat. Un cap de setmana on descobrir i conèixer ha estat la nostra finalitat.

     Ciutat del mar, ciutat sobre l’aigua.