La multa arriba ara. Tres mesos després d’aquell migdia del 27, on tant jo com el meu company ens vam sentir humiliats i menyspreats pels cossos de seguretat. Mateix moment en què se’ns va retenir i denunciar per suposadament haver insultat als Mossos  quan tant sols vam estar demanant el número de placa a un dels agents que, a l’inversa, ja li havíem hagut d’entregar el nostre Document d’Identitat. Enmig de la confusa i impotent situació se’m va arrencar l’acreditació de premsa que portava al pit i fins i tot se’m va ridiculitzar la meva tasca professional.

Ara, una multa de 500 euros arriba des d’aquell Ajuntament que a principis de setembre no s’havia volgut posicionar. Em sembla que més clar no ho podien haver fet. Han aconseguit però, fer-ne més ressò –sobretot a la xarxa amb el hashtag #totssommartagomez- del què hagués estat retirar la denúncia. Potser vaig ser la ingènua que va pensar que l’Ajuntament que escollim hi és per defensar els mataronins. M’equivocava?

I bé, Bristol. La ciutat anglesa que he pogut visitar i viure durant aquesta aventura. Una ciutat, com haureu anat observant amb la resta d’articles,  peculiar i interessant. L’art urbà modern barrejat amb l’arquitectura clàssica de les cases adossades a tota la perifèria. Aquesta ciutat que prometo tornar a visitar. Tornaré a agafar l’avió per fer el mateix recorregut . Tan sols són dues hores de viatge i sé que allà, sempre hi haurà algú que m’esperi. Encara que sé que no ho llegiran mai, aquestes persones a qui em refereixo, saben que sempre els estaré molt agraïda.

També a vosaltres, lectors incansables de les meves publicacions. Gràcies per haver seguit els meus passos a través d’aquest portal. Desitjo que això sigui el tret de sortida perquè molts no trigueu a tornar per llegir-me.

Thank you very much! I a reveure.

500.000 habitants i tota una gran història darrera. Amb infinitats d’activitats per fer i amb 50.000 nous estudiants cada any a les dues universitats de la ciutat. Francament Bristol és increïble. Comentava que es poden fer moltes coses i sembla impensable que en un país de tant fred la gent pugui realitzar-les còmodament. Pots anar en barca de motor individual, hi ha cursos per anar en barca de vela –perdoneu si no m’expresso en termes adequats-, hi ha la possibilitat d’anar a muntar a cavall amb itineraris guiats per un dels parcs més grans de la ciutat. Si ho vols, també pots visitar la infinitat de museus i esglésies que s’alcen entre els edificis comercials.

Si d’un esdeveniment en pot estar més que orgullosa aquesta ciutat és de la ‘Bristol International Balloon Fiesta’ que se celebra a principis d’agost cada any i on s’aixequen 100 globus aerostàtics que sobrevolen la ciutat. Un esdeveniment creat en commemoració a la fabricació del tèxtil d’aquesta mena de globus a la ciutat. De fet, aquest any, han celebrat el 40è aniversari de la primera edició d’aquest esdeveniment, que, es veu, que acull globus aerostàtics de tot el món. De fet, no és estrany doncs, veure sobrevolar algun globus aerostàtic en dies de sol, ja que també hi ha possibilitat de poder viatjar en globus durant dues hores.

És possible que, a través d’estampes tant boniques com aquesta fotografia que acabeu de veure, els artistes de la ciutat hi emmagatzemin la seva inspiració. I és que, dies endarrere ja us comentava, que Bristol és la ciutat de l’art al carrer, de l’art urbà. Per això, passejant per la ciutat, no és estrany trobar ‘graffities’ a les parets, a les tanques publicitàries o a les persianes dels establiments. No és estrany però tampoc es penalitza. De fet, hauria de ser molt greu perquè es penalitzés. Es considera ‘art urbà’ i la veritat és que no són simples guixades, com el que trobaríem a les nostres contrades a contenidors o brosses. Són dibuixos amb estils propis diferents i curiosos. Dibuixos amb molts colors o molt senzills. De tot i força. Això sí, espectaculars veure carrers sencers amb persianes pintades com a la següent foto.

I voldria acabar aquest article d’avui parlant-vos dels racons i dels detalls. Racons i detalls que cadascú es trobo o observa allà on sigui. I que, per tant, es converteixen en tant subjectius com absolutament personals i propis. I no omplen aquests petits secrets? De fet, per mi, és el que realment dóna valor a aquest petit viatge. Aquests detalls, les petites coses insignificants que et fan somriure i t’omplen de força i esperit positiu. Com aquesta tarda, quan, després d’haver-me acomiadat dels companys, tal i com si tingués deu anys, m’he dedicat a perseguir esquirols pel parc més cèntric de tot Bristol, el Brandon Hill.

L’últim article d’aquesta aventura l’escriuré ja des de Mataró. Perquè començo i acabo els meus viatges des de la meva ciutat, que, de fet, és la que sempre porto a dins.

8:23h.

12:37h

15:47h

17:16h

Potser no s’acaba d’apreciar massa la diferència del cabdal d’aigua. Però la diferència és tant significativa que pot variar fins a 9 o 10 metres. No vaig interpretar que es tractava de les marees fins que vaig començar a tornar-me boja veient cada vegada que el travessava una alçada d’aigua diferent. Quan finalment ho vaig saber, vaig entendre el perquè al matí veia l’aigua en direcció a interior i al vespre la veia en direcció al mar. Havia pensat que es controlava a través de presses o comportes, però és evident, que les marees són significatives i notables.

Avui us deixo amb això, que era un tema que feia dies que us volia portar. Demà segurament serà l’últim articles de ‘El diari de viatge’ que escrigui des de la ciutat de Bristol. Recordeu que el viatge s’acaba un cop arribo a casa! Apa, avui dijous no me’n vaig a dormir, me’n vaig al ‘pub dels dijous’ a acomiadar-lo! See you tomorrow!

Comencem parlant dels autobusos. No són autobusos vermells com els que trobaríem per Londres ni de l’estètica clàssica com ho són a la capital. Però Bristol té una gran xarxa d’autobusos urbans per tota la ciutat. I fins hi tot hi ha quatre companyies encarregades de gestionar tot el servei. I depenent la línia que agafis, et pot tocar un autobús de dues plantes!

El que més em va cridar l’atenció i, de fet, encara trobo peculiar, és el canvi de tarifes que tenen establert. M’explico. Si vols agafar l’autobús a primera hora del matí, et costarà prop de £2,2, el que vindria a ser 2,5€. Si enlloc d’agafar-lo al matí l’agafes a mitja tarda o al vespre, fent el mateix recorregut, et costarà £1, és a dir, 1,14€, aprox. Un sistema per evitar congestions que, per mi, és un terrible embolic. Haig de dir però, que la xarxa d’autobusos és increïble i que cada 10 minuts en tens un a qualsevol parada que estiguis. Un sistema de comunicació molt ben organitzat que supleix el metro que no té la ciutat de Bristol.

Un altre mitjà de transport destacat al municipi, a banda dels taxis que ja us vaig presentar durant la primera setmana, és el dels Ferry i barques que travessen el riu. De fet, el canal. Un canal que separa la ciutat en dos i que, com a conseqüència del seu trànsit de vaixells no té més que tres ponts. Amb la qual cosa, es necessita una bona organització i freqüència en la xarxa de Ferry’s que transporten la gent, tant a una banda com a l’altre del canal i al llarg de tota la seva llargada.

I parlant de transports públics no puc oblidar l’estrella de totes aquelles ciutats caracteritzades per no tenir desnivells importants: la bicicleta. Segurament el vehicle més econòmic i més rentable. Des de directors de banc, fins a venedors de peix agafen la bicicleta cada matí per dirigir-se als seus llocs de treball. Estudiants, pares carregats amb els seus fills o fins i tot iaies que van a comprar, no queden exclosos de la generalització. És divertida la situació, ho haig de reconèixer. Veure un empresari vestit de forma elegant i canviar-se les sabates per les bambes per agafar la bicicleta té el seu punt.

Juntament amb la bicicleta, m’agradaria mencionar ràpidament el tren. Un dels trens regionals més cars que he vist a la meva vida. Per viatjar a una distància com de Mataró a Badalona, em van cobrar £12, casi 14€. Trobo que és una estafa. Tot i que haig de reconèixer que són més còmodes i segurament, tot i que no ho tinc contrastat, més ràpids.

I ja que veig que avui m’estic enrotllant molt ja aniré acabant. Abans però, un apunt curiós. Vegeu les imatges i en parlem.

Com segurament molts de vosaltres heu pensat, la foto de l’esquerra és una glorieta. Que, en aquesta ciutat, sembla que hagin volgut estalviar i les pinten totes d’aquesta manera. Manera per la qual, tothom les pot passar com vol. I a la imatge de la dreta segur que no tots ho heu tingut tan clar. Haig de ser sincera i confessar que jo vaig trigar una setmana en descobrir-ho. Sembla una mena de càrrega i descàrrega pintat de blanc i més estirat. El que a mi em sorprenia més, però, és la línia central que seguia el mateix zic-zac que les seves paral·leles. No us faré patir més. Es tracta d’una senyalització que adverteix als vehicles que circulin en precaució ja que s’acosta un pas de vianants. Ves quina cosa, eh! Doncs sí, a uns 10 o 15 metres de cada pas de vianants, totes les línies són així.

I apa, ara sí que acabo aquí! Vull posar-me aviat dins al llit i tapar-me amb la manteta, que ja comença a fer fred. Bona nit!

La veritat és que no m’esperava poder visitar el vaixell de forma tant complerta. El vaixell feia la ruta Bristol – Nova York i justament aquest any, celebren el 40è aniversari del seu establiment a la ciutat natal. Actualment no està dins l’aigua, tot i que ho sembli visualment, perquè han creat un sistema amb una càmera d’aigua d’uns 20 centímetres que permet percebre el vaixell dins de l’aigua. Mentrestant, el visitant té la possibilitat d’accedir a sota l’enorme embarcació per a observar la seva única i gran hèlice que el propulsava. I això és el que he fet jo!

Però també hi he pogut entrar. He pogut passejar pel gran saló, he pogut observar totes les estances, evidentment reconstruïdes, que formaven part del vaixell. Des de la cuina, fins a les habitacions passant pels banys, els rebosts o l’estable. I això sí, amb reproduccions a mida, del personal del servei de l’època i viatgers que deurien navegar amb el transoceànic. Amb algun dels quals, m’hi he espantat bastant. Això que semblin tant reals em despistava!

Originàriament aquest vaixell va ser dissenyat amb l’objectiu de transportar 360 viatgers i 130 tripulants. Però finalment, es va afegir una coberta extra que es destinaria a la zona d’entreteniment i d’emmagatzematge d’equipatges. Aquesta nova coberta permetria construir més habitacions i augmentar a 730 passatgers la capacitat total del ‘Brunel’s ss Great Britain’.

Actualment aquest transoceànic rep pràcticament unes dues-centes mil persones l’any. I la xifra no em sorprèn gens ja que l’entrada no és exageradament cara i tant les explicacions que reps al museu adjunt al vaixell com el propi transatlàntic són fantàstiques.

La veritat és que si algú té mai la possibilitat de venir a Bristol, puc dir, que és de visita obligatòria!

La nostra visita llampec a la capital anglesa va començar al Big Ben, la torre del rellotge de Westminster. Segurament el rellotge més conegut del món i el més gran durant l’època de la seva construcció, que va finalitzar l’any 1858. És un rellotge capaç de clavar cada hora amb la precisió dels segons. Aquí us ensenya una foto amb un element característic de Londres, els autobusos vermells.

Anar a Londres i no veure el Big Ben segurament seria un pecat, com diria el meu pare. Però probablement tampoc ens podíem deixar un altre element turístic i característic de la ciutat que ara descobrirem. Així que ens vam posar a caminar vorejant el riu Tàmesis en direcció al mar, perquè ens entenguem.  Vam passar pel ‘London Eye’ que és una ‘noria’ gegant per contemplar Londres des de les alçades, també vam passar per davant del ‘Royal National Theatre’, la ‘Southwark Cathedral o el ‘City Hall’, entre altres. Tot plegat per arribar a ‘Tower Bridge’, un dels ponts més coneguts de Londres i el primer que es va construir per creuar el riu Tàmesis.

Amb il·lusió vam creuar el pont i vam rodejar la ‘Tower of London’, el castell fortificat situat a la banda nord del riu, just al costat del pont.

I si Londres és conegut pels autobusos vermells, també és conegut pel metro, el que ells anomenen ‘underground’. Així que arribats a aquest punt, en Marc i jo vam agafar el metro per acostar-nos a una altre zona de Londres de gran atracció turística: Trafalgar Square. Va ser a aquest lloc, davant de la Galeria Nacional o la columna de Nelson, on la massificació de gent que ja havíem anat trobant al llarg de l’itinerari es va fer més que evident. I de Trafalgar Square a Picadilly Circus, un altre racó de Londres peculiar pels seus espectacles esporàdics al carrer i les botiguetes de souvenirs. Es veu que tothom té cita a aquest indret, perquè pràcticament no s’hi cabia! Reposant mentre observàvem un espectacle, vam acabar de traçar el què seria la part final de la nostra escapada a Londres.

Doncs sí, aquest en va ser el punt i final. El Palau de Buckingham, la residència oficial britànica del monarca de Londres, en aquest cas, d’Isabel II. El clàssic canvi de guàrdia dels soldats que presideixen l’entrada al palau no el vam poder veure. Però sí que vam poder observar com aquests soldats es mouen regularment per no caure desplomats quan aguanten en la posició rígida que els caracteritza a banda i banda de la porta principal. Tot plegat, una situació molt divertida.

I si el punt i final el posàvem al Palau de Buckingham en part també va ser perquè aquest palau se situa al ‘Green Park’, on vam voler estirar-nos a la gespa i sota la copa d’un arbre per relaxar les cames.

Un dissabte diferent, massificat de gent, de molts quilòmetres a peu, de metros i de trens, de monuments, de fotos i souvenirs. Un dissabte que, en Marc i jo, vam dedicar exclusivament a fer una pinzellada al més important de ‘London, the city’. Tot i que evidentment, també li he deixat descobrir com és la ciutat on visc, Bristol, des del punt de vista més local.

Gràcies per compartir amb mi aquests petits moments, Marc!

I si ahir us parlava dels colors vius que agafen les cases quan surt el sol avui m’agradaria parlar-vos una mica a grans trets del caràcter anglès. I per començar, us mostro una escena que a mi, almenys, em crida l’atenció.

Uns pensaran que tan sols són persones assegudes a la gespa d’un parc. Però el que segurament no saben és que aquest parc és ‘Queen Square’, el que podríem comparar amb la Plaça de les Tereses de Mataró. Una de les places més concorregudes de la ciutat ja que se situa just al mig del conegut com ‘the city centre’, el centre del municipi. Aquesta plaça és perfectament quadrada i just al centre s’hi pot trobar un cavaller dalt d’un cavall. El més característic és que quatre camins la creuen de punta a punta passant pel centre i, per aquells qui no s’ho puguin imaginar, creant, per dir-ho d’una manera, la bandera britànica. Per què us explico tot això? Doncs perquè segurament nosaltres no ens asseuríem a la gespa a prendre el sol, potser per vergonya, potser per manca de temps o potser perquè no valorem tant el sol com sí que ho fan ells, els anglesos. En el cas que potser decidíssim asseure’ns a l’herba, i no fóssim a la universitat o d’excursió a la muntanya, segurament no ho faríem al mig de la ciutat i segurament tampoc ho faríem al sol deixant l’ombra totalment buida. Són petits detalls insignificants que aquests dies m’han fet pensar molt.

Avui però també us volia parlar de la increïble amabilitat dels anglesos. Sé que molts potser no estareu d’acord amb mi, potser he tingut sort. Però és bonic que algú et pari pel carrer i et pregunti si t’ha d’ajudar a orientar-te perquè veu que portes un mapa a la mà. És més bonic que t’entaulin conversa encara que veuen que no ens entendrem. És encara més bonic que reconeguin la teva situació i casi t’acabin demanant perdó per no entendre’t. Ho trobo preciós. I tot plegat em fa preguntar-me si realment quan nosaltres veiem un turista a Mataró tot cremat i vermell com una gamba som capaços d’acostar-nos-hi i preguntar si necessita que li indiquem res. O en canvi comentem amb el del costat que és un turista, que deu estar perdut i passem de llarg. Ara em direu, ‘tot depèn’. Si clar, tot depèn de tot. Però porto 10 dies a Anglaterra i aquesta situació ja m’ha passat potser més de 5 o 6 vegades quan, visitant algun poble o ciutat català/na i preguntant per alguna església o monument, no m’han volgut ni indicar. Increïble però cert. Petits detalls que involuntàriament ens fan comparar les cultures.

I res, avui ho deixo aquí. Demà tinc una gran visita i vaig aviat a sopar i a dormir! See you!

El que si que realment m’ha agradat d’avui, a banda de la curiosa roba dels anglesos de Bristol, és com tots els monuments i cases reprenen vida a la ciutat. És increïble els colors vius que arriben a tenir i com aquests s’apaguen amb els dies plujosos. Tant bon punt han acabat les classes he volgut passejar per ‘the city centre’ per adonar-me i fins i tot valorar com de preciosa és la ciutat quan surt el sol, quan el cel és radiantment blau. Tant és així, que he agafat un Ferry que m’ha portat per tot el riu Avon. La ruta ha durat un 40 minuts aproximadament i ha estat espectacular. A banda i banda es poden veure imatges com la següent.

I en dies com els d’avui, la gent surt al carrer. S’asseu vora el riu a llegir, a xerrar i a relaxar-se amb els peus penjant sobre l’aigua. Hem passat per davant del port, un port molt petits però molt interessant. Amb barques i catamarans nous de trinca i luxosos al costat de vaixells pràcticament centenaris. I parlant de vaixells centenaris, hem rodejat el vaixell de vela més antic d’Anglaterra, que està amarrat al port de Bristol. Un vaixell que en breus dies tinc previst visitar i que va ser el primer de vela anglès que va sortir a navegar. Pel que he vist, un vaixell espectacularment enorme.

I un cop he arribat a casa, no puc deixar de somriure. Només desitjo que demà faci tant bon dia com avui! Com diu la meva mare, “jo funciono amb el sol”, doncs jo també, mare. Fins demà!

Encara que sembli mentida, aquesta foto que acabeu de veure no és treta d’Internet. L’he feta jo soleta perquè us adoneu del magnífic que són aquestes pedres. Unes pedres que fa més de 4000 anys que estan disposades d’aquesta manera i que encara ara, i malgrat les suposicions a través de les evidències, tot es dóna per màgic i misteriós. Moltes qüestions encara resten per resoldre. Com per exemple, les ‘pedres blaves’ que formen el cercle central, que s’haurien agafat de 240 milles més enllà, darrera la muntanya. Com s’haurien transportat fa 4000 anys? Coses tant simples com aquestes i tant difícils de contestar.

L’objectiu principal d’aquest gran monument s’ignora, però hi ha qui diu que s’utilitzava com a observatori astronòmic, altres diuen que s’hi realitzaven rituals i sacrificis al sol. El que sí que se sap és que encara ara hi ha dues pedres a banda i banda de la construcció que tracen una línia totalment recta pel centre perfecte de ‘The Stonehenge’. Es creu que faltarien les altres dues pedres per completar el rectangle, cosa que permetria acuradament situar-se en termes temporals al mes de l’any pertinent segons entressin els raig de sol a la construcció. En canvi, també es conserven dues de les quatre pedres que suposadament indicarien les estacions de l’any.

És d’aquells monuments, tant grans com precisos. Tant perfectes com eterns. Avui m’agradaria dedicar aquest article al meu pare, que he pensat molt en ell quan feia la visita. Ell va ser qui em va empènyer a anar-hi ja que ho tenia tant a prop i ell hagués gaudit tant o més que jo. Amb aquest article, pare, és com s’hi t’hi hagués portat.

La meva excursió s’ha acabat aquí, amb una gana mortal per sopar i a dormir ben aviat per descansar. Abans d’acomiadar-me m’agradaria recomanar un enllaç. Un enllaç de Wikipèdia. No m’agrada massa recomanar Wikipèdia però he fet una cerca ràpida per treure més informació de la que m’ha donat l’audio guia durant l’excursió i penso que realment està molt ben explicat, fins i tot pedra a pedra! Així que si voleu més informació, aneu a aquest enllaç.

Demà serà un altre dia! See you!