I aquí el meu últim article del ‘Diari de Viatge’ pel que fa a la meva estada a Bristol en aquestes tres setmanes. Us vaig prometre que els meus viatges començaven i acabaven a Mataró, la meva ciutat, i així ho penso complir. He trigat a publicar aquesta entrada més del que tenia previst. Però no contava arribar al meu país i ser atacada per unes angines horribles, un febre que m’ha entabanat fins avui i un refredat que no em trauré fàcilment. Total, que sí, sóc definitivament a Mataró però al llit. Així que aquesta temperatura estiuenca que tenim aquesta setmana encara no l’he pogut gaudir.

I bé, Bristol. La ciutat anglesa que he pogut visitar i viure durant aquesta aventura. Una ciutat, com (més…)

Sentiments diversos. Avui és l’últim dia. I és d’aquells dies estranys que no saps on mirar, perquè ho vols mirar tot. Que no pares de xerrar, perquè aprofites cada segon. Que no deixes de fotografiar, per no oblidar-te cap racó. És d’aquells dies que el somriure està clavat al teu rostre i no saps ben bé perquè. O sí. Marxo de Bristol amb un somriure d’orella a orella per tot el que he crescut interiorment, per tot el que he après, per tot el que he viscut i cada moment que he descobert. Per tot el que he visitat, per a tot allò que he estat, per la gent que he conegut i m’ha estimat. I aquest sentiment es barreja amb el de nostàlgia sense haver abandonat encara el país. Hi sóc i ja no hi sóc. Dius ‘a reveure’ quan saps que trigaràs anys a tornar-te a trobar, i si et trobes. Promets tornar-te a veure i viatjar a països on creus que mai podràs anar. Reparteixes l’adreça electrònica a desenes de persones perquè t’escriguin quan siguis lluny. I et pares a pensar i dius: “realment vull això?”. Doncs sí. Crec que jo sí que ho vull. Encara que sigui per la il·lusió que tot moment comporta. Per l’esperança que mai es perd o pel somriure que tinc avui i l’alegria de tornar a casa.  I és per aquest motiu que m’acomiado de Bristol positivament. Sense parlar del mal temps o de les coses cares. Perquè Bristol és una gran ciutat.

500.000 habitants i tota una gran història darrera. Amb infinitats d’activitats per fer i amb 50.000 nous estudiants cada any a les dues universitats de la ciutat. Francament (més…)

El riu Avon, que travessa tota la ciutat de Bristol, varia el seu volum d’aigua i la seva direcció segons l’hora del dia. Això, és produït per les marees que provoca la mar Cèltica i l’oceà Atlàntic. És curiós doncs, poder veure el riu, ple fins dalt al migdia, i al vespre observar-lo absolutament buit. Vegeu les imatges.

8:23h.

12:37h

15:47h

17:16h

Potser no s’acaba d’apreciar massa la diferència del cabdal d’aigua. Però la diferència és tant significativa que pot variar fins a 9 o 10 metres. No vaig interpretar que es tractava de les marees fins que vaig començar a tornar-me boja veient cada vegada que el travessava una alçada d’aigua diferent. Quan finalment ho vaig saber, vaig entendre el perquè al matí veia l’aigua en direcció a interior i al vespre la veia en direcció al mar. Havia pensat que es controlava a través de presses o comportes, però és evident, que les marees són significatives i notables.

Avui us deixo amb això, que era un tema que feia dies que us volia portar. Demà segurament serà l’últim articles de ‘El diari de viatge’ que escrigui des de la ciutat de Bristol. Recordeu que el viatge s’acaba un cop arribo a casa! Apa, avui dijous no me’n vaig a dormir, me’n vaig al ‘pub dels dijous’ a acomiadar-lo! See you tomorrow!

Avui m’adono que si aquest viatge per mi està a punt d’acabar, el ‘diari de viatge’ també ho fa amb mi. Però ho fa de forma temporal, ja que espero no trigar massa a tornar a agafar un avió per estar-me unes setmanes descobrint nous indrets. I parlant d’avions, avui us porto un tema tan tòpic com clàssic: els mitjans de transport. Sembla un tema molt avorrit, però a mi, des que vaig arribar a Bristol, que em té fascinada. De fet, no sé si fascinada en seria la paraula. Potser ‘distreta’ hi escau millor.

Comencem parlant dels autobusos. No són autobusos vermells com els que trobaríem per Londres ni de l’estètica clàssica com ho són a la capital. Però Bristol té una gran xarxa d’autobusos urbans per tota la ciutat. I fins hi tot hi ha quatre companyies encarregades de gestionar tot el servei. I depenent la línia que agafis, et pot tocar un autobús de dues plantes!

El que més em va cridar l’atenció i, de fet, encara trobo peculiar, és el canvi de tarifes que tenen establert. (més…)

Fa uns dies us vaig parlar del primer vaixell transatlàntic del món. Un vaixell que està al port de Bristol i que precisament avui he anat a visitar. És conegut amb el nom de ‘Brunel’s ss Great Britain’ en commemoració al seu dissenyador Isambard Kingdom Brunel. Va ser construït durant les primeres dècades del segle XIX i realment és tant enorme com espectacular. De fet, en aquella època, també va ser el més gran mai construït fins aleshores en tot el món. I quina sort la meva d’haver-hi pogut anar!

La veritat és que no m’esperava (més…)

No fa ni vint-i-quatre hores que en Marc ha marxat d’Anglaterra, en la seva visita esporàdica per aquestes terres, i ja ha tornat el mal temps. Els grans dies de sol i calor sembla que han posat punt i final per donar-me pas a una última setmana de mal temps. Qui diu ‘mal temps’ diu ‘temps anglès’. La pluja, el vent i els trons, tornen a ser els protagonistes del cel. Però per sort meva, i també la d’en Marc, hem pogut gaudir d’un cap de setmana excepcional. Un cap de setmana destacat per l’estada a ‘London, the city’, Londres, la ciutat. Per què hi afegeixo això de ‘la ciutat’? Doncs perquè com qualsevol capital de país, també hi podríem incloure grans ciutats i capitals de regions o àrees provincials, l’art i la construcció moderna intenta fer-se lloc enmig dels edificis amb estructures i formes totalment antigues. Aquell turista que farà una foto al famós Big Ben, també la farà als enormes edificis amb vidres emmirallats que s’alcen al mig de Londres, com per exemple la ‘Swiss RE Tower’ –com si fos la Torre Agbar de Barcelona-, ‘The Shard’ o ‘The City Hall’, entre altres. Per simple, una barreja espectacular, que no puc resumir millor que ‘la ciutat’.

La nostra visita llampec a la capital anglesa va començar al Big Ben, la torre del rellotge de Westminster. Segurament el rellotge més conegut del món i el més gran durant l’època de la seva construcció, que va finalitzar l’any 1858. És un rellotge capaç de clavar cada hora amb la precisió dels segons. Aquí us ensenya una foto amb un element característic de Londres, els autobusos vermells.

Anar a Londres i no veure el Big Ben segurament seria un pecat, com diria el meu pare. Però probablement tampoc ens podíem deixar (més…)