.

La mataronina Bàrbara Ruiz torna de fer la volta al món

Molts coneixen algú que durant l’any marxa de viatge de negocis o simplement per fer turisme. Pocs en són però, els qui coneixen algú que hagi marxat a fer la volta al món. És el cas, per exemple, de la mataronina Bàrbara Ruiz, qui va embarcar el passat mes de febrer amb l’objectiu de recórrer sis continents i més de vuit països. Ja a Mataró, Ruiz explica l’experiència, que ella mateixa va anomenar ‘Ballant pel món’.

.

Amb una motxilla amb nou quilos de roba d’hivern i nou amb roba d’estiu, la Bàrbara Ruiz, de 29 anys, va emprendre el seu viatge el 5 de Febrer, després d’haver-se quedat sense feina al novembre de l’any passat. Ja des dels 13 anys marxava a conèixer indrets i emprendre ‘la volta al món’ no li suposava cap repte insuperable. “Quedar-me sense feina em va fer prendre la decisió de marxar perquè vaig trobar que era el millor moment per fer-ho i ja feia temps que volia realitzar un viatge d’aquestes magnituds”, assegurava Ruiz.

.

Dos mesos va trigar la Bàrbara a preparar la seva aventura. Buscava països no conflictius sabent que anava sola. Tot i que la por al primer dia, òbviament, es va fer evident.  Una aventura que, esvaint la por, tenia una data de sortida molt clara, però no tant la d’arribada.  Aproximadament s’hi estaria quatre mesos i mig, que finalment en va resultar un mes més.

Ballant pel món
Si des de Mataró algú pretenia posar-se en contacte amb la Bàrbara, ella ho ha posat fàcil mentre ha viatjat. I és que, a través del seu bloc www.ballantpelmon.blogspot.com ha anat explicant totes les seves aventures als diferents països i ciutats. Sempre que ha pogut i ha tingut accés a Internet de forma senzilla, ha narrat les seves experiències i nous descobriments que, penjats a la xarxa, es podran llegir durant molt de temps. “El bloc es diu ‘Ballant pel món’ perquè he intentat viatjar amb la mateixa alegria com si ballés”, explica la Bàrbara.

El recorregut
I entre dansa i dansa, Ruiz ha traspassat les fronteres per Sud Àfrica, Xina, Malàisia, Singapur, Austràlia, Nova Zelanda, Brasil i Toronto. Aturant-se allà on li cridava més l’atenció (més…)

Narcís Rovira farà fotografies 360º durant la Festa Major

Amb només 22 anys, Narcís Rovira, és l’encarregat de ser el fotògraf oficial de les Santes 2011.  I si alguna cosa tindrà d’especial aquesta Festa Major és que Rovira passejarà pels actes del programa de Santes amb un trípode peculiar i una càmera que gira. El jove mataroní fa fotografies en 360º des de 2009, any en què es va endinsar en aquest nou món. L’originalitat i particularitat en les seves fotografies l’ha situat entre els 50 millors fotògrafs del món especialitzats en fotografia panoràmica.

Primer es deia Pronoràmic, més tard, LaFotoQueGira. Aquest últim és el nom que finalment ha posat Narcís Rovira al seu propi eslògan. Es dedica a fer fotografies en 360 graus, el què ell anomena ‘fotografia immersiva’. Una especialitat de fotografia que permet descobrir amunt, avall, a la dreta i a l’esquerra, cada un dels detalls des d’un punt en concret. D’aquesta manera, facilita que cada espectador, pugui interpretar cada una de les situacions i imatges. Com diu Rovira, “la fotografia 360, és la porta oberta al món on cada persona tria el seu punt de vista”. Són molts els projectes que en Narcís Rovira té en ment, i molt difícils de portar-los a terme. Tothom vol aquesta mena de fotografies i ningú les vol pagar al preu que realment costarien, a causa de la dura realització i postproducció que encareixen molt el preu de cada imatge.
En Narcís, sap que vol viure de la fotografia i és precisament un plantejament que creu ser molt dur, en un món on milions d’imatges s’efectuen en un sol segon. Rovira, però, té molt clar com poder despuntar enmig d’aquesta situació: “en aquest moment, per ser un bon fotògraf, o ets el millor o has de ser diferent”.  És per aquest motiu que el jove fotògraf ha lluitat per buscar quelcom original.

Portes obertes
Estudiant per Internet i gestionant-ho amb els seus pares, en Narcís va poder obtenir tot el material per realitzar fotografies 360 i, el més important, saber com fer-les.  Al 2009 va fer la primera ‘fotografia immersiva’, o també anomenada ‘esfèrica’ o de ‘realitat virtual’.
Una de les primeres fotos que va efectuar, a Les Santes d’aquell mateix any, va ser publicada a El Periódico de Catalunya, la seva primera porta oberta al món. El mateix any, el 2009, que a l’Escola Universitària Politècnica de Mataró –EUPMt–, Rovira feia un curs de gestió d’empresa. En aquest curs, va començar a dissenyar una futura empresa fotogràfica, que en aquell moment havia de rebre el nom de Pronoràmic. Va presentar-se als Premis Cre@tic del 2009, a la millor iniciativa empresarial en l’àmbit de les tecnologies i la innovació, i els va guanyar. Igual com també es va endur l’accèssit al millor projecte “llavor” TecnoCampus Mataró-Maresme. “Els Premis Cre@tic em van fer plantejar i decidir moltes coses, entre elles, fer-me autònom”, assegura Narcís Rovira. Un any carregat de premis i reconeixements, com també amb el de l’accèssit a la Beca SonimagFoto amb el fotoreportatge que Rovira va realitzar sobre el referèndum d’Arenys de Munt.

Centenars de milers de visites
Si Internet és una xarxa global i mundial, en Narcís ho ha pogut ben comprovar. En la manifestació del 10J per l’Estatut de Catalunya d’ara fa un any, Rovira va fer una fotografia 360º que, segurament sense pretendre-ho, ha rebut més de 200.000 visites. Es tracta d’una fotografia que al seu moment no va ser publicada en cap mitjà de comunicació, com així hagués volgut el jove fotògraf, però que, en canvi, gràcies a haver-la penjat a la xarxa, ha arribat a molts d’ells. En menys d’un mes, la fotografia ja havia rebut 12.000 visites al dia i havia corregut per desenes de xarxes socials i centenars de correus electrònics. A dia d’avui, aquesta fotografia encara rep més de 300 visites diàries a banda d’estar reconeguda en categoria bronze als ‘EPSON International Pano Awards 2011’.

Entre els 50 millors del món
Narcís Rovira, enguany ha participat als ‘EPSON International Pano Awards 2011’, un dels concursos més reconeguts i amb prestigi de cara a la fotografia panoràmica mundial. En aquest concurs s’hi presenten més de 3.000 fotografies que es puntuen segons uns paràmetres determinats. Com no ha estat sorprenent, el mataroní va presentar set fotografies de les quals sis han estat premiades. Una de les fotografies premiades, feta a un hospital abandonat de Mataró, ha arribat a la catalogació en plata, mentre que les altres cinc s’han situat molt a prop però encara catalogades al bronze. Narcís Rovira, amb aquestes puntuacions, s’ha situat entre els 50 millors fotògrafs mundials especialitzats en fotografia panoràmica. Exactament a la posició 46, darrera de fotògrafs com Ignacio Ferrando, un dels grans ídols de Rovira.

‘Un dels millors encàrrecs”
El primer encàrrec que va tenir Narcís Rovira va ser al 2009, pel Museu de Zoologia de Barcelona. Un encàrrec que el va portar a invertir més de 20 hores de postproducció. Poder anar al Camp Nou però, com a blaugrana que és en Narcís, i gaudir el màxim del què més li agrada fer, fotografies, ha estat un altre dels encàrrecs més importants d’en Narcís. Aquest va ser “un dels millors encàrrecs que he fet mai” explicava Rovira. El Mundo Deportivo es va posar en contacte amb ell per realitzar una fotografia 360º de la celebració de la Segona Lliga de Futbol amb Guardiola com a entrenador del Futbol Club Barcelona. La fotografia va acabar essent publicada a la web del diari digital i en format paper. Una experiència que, a banda de sumar al currículum del jove fotògraf, passa a ser tant ‘espectacular’ com ‘inoblidable’, assegura el propi mataroní.

Fotògraf oficial de Santes
Una de les il·lusions més grans que ha tingut en Narcís, és la de saber que seria el fotògraf oficial de les Santes 2011. S’ho pren amb molta responsabilitat i moltes ganes. Per ell, és la millor època per fer fotos i en la que sempre ha gaudit més. De fet, la primera fotografia 360º la va fer durant aquesta època.
Tot i que la notícia el va agafar per sorpresa, el mataroní està entusiasmat amb aquest projecte. “És el meu gran repte encara que el llistó està molt alt”, expressa Rovira parlant de l’últim fotògraf de Santes, Janusz Szpakowski, amb el que el jove fotògraf es refereix com a “el meu gran mestre”. “En Janusz m’ha fet obrir els ulls a moltes coses que jo no veia i em va ajudar molt des del principi, li estaré sempre agraït”, afirma Narcís Rovira. Les seves fotografies es podran observar al portal www.lessantes.lafotoquegira.com.
Futures fotografies 360
La gran fita que té ara Narcís Rovira és la de les Santes. A partir d’aquí, vol consolidar i tirar endavant cada un dels punts que va desenvolupar al projecte d’empresa amb el que va guanyar els Premis Cre@tic. Desenvolupar també la marca que ha creat amb el nom de LaFotoQueGira, mateix nom que rep el seu portal web –www.lafotoquegira.com-. Rovira deixa molt clar, però, que la fotografia 360 no serà la seva única finalitat i objectiu: “La fotografia immersiva per mi és un pas per entrar a la fotografia convencional: la de retrat, d’estudi o publicitària”.

Fer fotografies en 360º

Realitzar fotografies 360º no és senzill. Però el què és imprescindible és material de bona qualitat. En Narcís utilitza una càmera reflex ‘full frame’ 5D Mark II per aprofitar les focals angulars dels objectius. A més, utilitza un cap­çal pel trípode força peculiar. És un capçal panoràmic que, el jove fotògraf, va fer portar d’EEUU i que consta d’un eix vertical i un d’horitzontal per tal de fer girar la càmera sobre el mateix eix de rotació. Per poder muntar totes les imatges i formar la panoràmica cal paciència i concentració. En Narcís Rovira utilitza un ordinador amb desenes de terabytes i fins a 5 programes d’edició per dur a terme la postproducció de les imatges.

.

Mataró no es vincula totalment amb el món còmic
tot i tenir revistes amb potència

La revista mataronina ‘Le Potage’ segueix amb força dins el mercat del còmic des de fa més de tres anys. Nominada enguany com a millor revista espanyola del Saló del Còmic de Barcelona compta amb més d’una vintena de col·laboradors i dibuixants. Què pretenen? Establir el còmic com una nova forma de distracció de la rutina i desmentir el ja clàssic ‘és per a nens’. Tot i que a Mataró la lectura de còmics no acaba d’arrelar, ‘Le Potage’ segueix lluitant amb la perspectiva d’augmentar la tirada d’exemplars.

‘Le Potage’, la primera revista mensual gratuïta de còmics a Mataró i rodalies, arriba als seus tres anys i mig de vida amb més d’una vintena de col·laboradors al darrera. Amb l’objectiu d’omplir el buit existent d’humor a la premsa gratuïta actual, ‘Le Potage’ ja ha estat nominada com a la millor revista espanyola del Saló del Còmic de Barcelona en la darrera edició d’aquest 2010. “Estem molt contents i satisfets per aquesta nominació, tot això ens dóna ressò i renom en tot el món del còmic”, explica David Alcalá (DAC).
Es tracta d’una revista de trenta-dues pàgines que, repartida en seccions pels diferents dibuixants, expliquen diverses anècdotes, sobretot de la vida quotidiana que poden fer més riure al lector. No obstant això, en busca de no perdre el fil de l’actualitat la portada de ‘Le Potage’ sempre intenta tractar un tema vigent als mitjans de comunicació. Tot i no estar destinada a un públic concret, els propis dibuixants consideren que hi ha vinyetes no aptes per als més menuts, tot i que afirmen que “cada vegada els més petits en saben més” i que per tant “depèn de l’educació que hagin rebut a casa i com de madurs siguin mentalment cada un d’ells”.
Nascuda l’abril del 2007, ‘Le Potage’ ja compta amb quatre col·laboradors i patrocinadors fidels: La llibreria Robafaves, l’Associació de veïns Via Europa – Nou Parc Central, Advocats i consultors In Dubio i LTKR professionals en llum i so.

Els inicis
Començar un nou projecte sempre és complicat i més, fer-ho amb persones que tot just acabes de conèixer. Els fundadors de ‘Le Potage’, Aron Castro (ARN) i Francesc Xavier Escarmís (FX), “van ser els responsables de fer possible aquesta revista posant els primers 10 euros”, explica Francisco de Paco, actual dibuixant a ‘Le Potage’ i també impulsor de la revista.
Els primers que es van conèixer però, i que per tant els que van tirar endavant la idea de crear una nova revista, van ser ‘Los Cusinos’, Francisco de Paco (Kiko Cusino) i Manel López (Manel Cusino o The Yellow Kid) amb David Alcalá, altrament anomenat DAC. Tots ells, sigui amb el nom artístic o no, van trobar-se a la celebració de la XXXI edició del Llibre Gegant de Contes l’any 2007, que té lloc cada any a la Plaça Santa Anna de Mataró en motiu de la celebració de la Diada de Sant Jordi. Ells en van ser, els que van impulsar i donar força al projecte de la creació de la revista ‘Le Potage’.

Els dibuixants de còmics
Un cop el projecte de tirar endavant la revista ‘Le Potage’ semblava que podia tenir futur i treure’n els seus fruits, es plantejà editar el primer número. Per així fer-ho possible,  “vam haver de posar-nos a buscar dibuixants perquè no ho podíem fer sols”, afirma Kiko Cusino. Tot i que el ‘número zero’ va sortir “pràcticament tot fet per nosaltres”, expressa DAC, “ràpidament vam aconseguir 12 col·laboradors com la Carolina, la Tamara i la Míriam”. El moment amb més dibuixants però, va ser l’any 2009 quan van tenir fins a 25 col·laboradors, entre ells, dibuixants de l’Argentina, Extremadura o La Coruña. Tots ells, treballen des de casa dibuixant les seves tires i vinyetes. Més tard, serà escanejat i editat per ordinador per tal de poder enviar a la impremta la revista i poder-la distribuir. Una impremta que actualment està a Madrid i que per tema de reducció de costos fa viable la publicació de ‘Le Potage’.

Anunciants i subvencions
‘Le Potage’ des d’un principi ha estat sempre una revista sense ànim de lucre, formada per col·laboradors i tots aquells que hi volguessin participar. No obstant això, per dur a terme la impressió i edició d’aquesta, cal una inversió i una subvenció important que sovint porta de cap a més d’un dels dibuixants. “A partir del primer número ens vam adonar que necessitàvem patrocinadors i anunciants per pagar tot el què ens costava la revista”, explica Kiko Cusino, “vam sortir amb el primer exemplar sota el braç, encara dins d’una carpeta sense enquadernar, i el vam anar ensenyant a tots els establiments que trobàvem i que pensàvem que ens podrien donar un cop de mà”. Gràcies al compromís dels anunciants, en la primera tirada ja es van repartir 500 exemplars.
Poc després de la fundació de la revista, es va crear ‘l’Associació comiquera Le Potage’ com a entitat, la qual va rebre subvenció el primer any. Les retallades de subvencions per part de l’Ajuntament com a conseqüència de la crisi va fer que aquesta associació quedés totalment a l’ombra, segons  asseguren els mateixos impulsors de la revista: “Actualment no rebem cap mena d’ajuda per part de l’Ajuntament, al contrari, ens tanquen les portes cada vegada que volem fer alguna cosa”.

A Mataró no hi ha tradició
Hi ha ciutats que el còmic, sigui per tradició o no, ha arrelat més que a altres. La distribució d’aquesta revista mensual gratuïta de còmics és bastant àmplia. Comença per Mataró, passant per Argentona, Badalona, Granollers, Santa Coloma de Gramenet i acaba per Barcelona. Amb tant sols tres anys i mig ‘Le Potage’ està aconseguint èxit dins del món del còmic i cada vegada més en té més demanda. A Mataró però, sembla que la lectura de còmics encara costa bastant i tot i que en general és complicat, segons els mateixos dibuixants de la revista, ells són pacients i volen difondre un missatge engrescador a la població per tal d’animar a la gent a llegir-los per distreure’s de la rutina i dinàmica quotidiana.

La televisió, referent
Cada un dels dibuixants té els seus ídols en el món del còmic i les seves influències en el seu dibuix. Kiko Cusino per exemple, explica que ell és molt de ‘El Víbora’ o ‘Macoqui’ i que ja de ben jovenet feia el seu còmic, l’imprimia i el venia als seus amics de l’institut. Va ser a partir d’aquell moment que va veure que els seus dibuixos agradaven als altres i va plantejar-se que podria tirar endavant i endinsar-se en tot el món del còmic. DAC, en canvi, està influenciat directament pels dibuixos animats de la televisió i pel món del Manga japonès amb les tan conegudes sèries ‘Bola de Drac’, ‘Viki el Viking’ o ‘El Doctor Slump’. “A mi el Manga de ben petit em va impactar molt perquè encenies la televisió i tot era diferent, veure una nena que tocava les caques i es girava el cap, no era normal”, explica DAC recordant com va començar a dibuixar.

Qüestió d’idioma

‘Le Potage’ és una revista que no s’ha especialitzat en un idioma concret. Escriu tant en català com en castellà depenent de cada un dels col·laboradors i dibuixants, és a dir, dins de la mateixa revista, s’hi poden incloure vinyetes on les seves explicacions, les seves bafarades i les seves expressions siguin escrites íntegrament en català. Evidentment també pot ser a la inversa, tal i com fan els col·laboradors d’arreu de l’estat espanyol, que escriuen en castellà. “Si tinguéssim diners faríem dues edicions, de moment no li donem importància”, explica Kiko Cusino.

‘Els còmics són per a nens’

Si parlem de còmics i dibuixos, amb els qui primer pensem que pot agradar són als més menuts. Sovint però, no es té en compte que no sempre és així i que existeixen còmics per a adults. “Aquesta concepció de ‘els còmics són per a nens’ que tothom creu, s’ha de canviar”, reflexiona Kiko Cusino. “Molts adults pensen que com que es tracta de dibuixos ja no és per a ells i s’equivoquen”, afirmen els dibuixants. En la revista ‘Le Potage’ hi col·laboren nens des de 8 anys fins a passats els trenta cinc i tots ells tenen clar que ‘no es tracta d’un producte exclusivament infantil’.

M.Gómez

.

Neix el Rugby Club Mataró
amb un nou projecte destinat a les escoles

S’instaura un nou club esportiu a la ciutat de Mataró, el rugbi. Amb el nom ‘Rugby Club Mataró’ s’enceta, a més, un nou projecte que pretén crear una escola base per nodrir els presents i futurs equips d’aquest nou club. Amb un camp nou i adaptat a aquesta mena d’exercici, les més de cinquanta persones que entrenen setmana a setmana  difonen i practiquen conjuntament un sol missatge, el respecte cap al rival, un dels trets fonamentals del rugbi.

Rugby Club Mataró. Aquest és el nom del nou club esportiu que oficialment ja s’ha instaurat a la ciutat, potser l’únic esport que hi faltava. Arriba amb molta força després de dos anys intensos de negociacions, esforços, papers i treballs. Amb quina finalitat? Donar a conèixer un esport que ni tant sols està arrelat a la ciutat però que, en canvi, aplega actualment una cinquantena de mataronins. El President del Rugby Club Mataró, Hèctor Rueda, explica la difícil tasca de desenvolupament d’una activitat esportiva com aquesta: “És complicat ensenyar a la gent què és aquest esport perquè tothom té al cap el futbol americà i no pas el rugbi”.

El rugbi és un un esport de contacte, no violent, on juguen 15 persones amb un camp similar al del futbol pel que fa a les dimensions. Objectiu? posar la pilota en forma de meló al camp del contrari. Tothom, qui més qui menys, ha vist alguna vegada aquest esport tant en televisió com en directe. És per això que oferir a la ciutat un esport d’aquestes magnituds, ha estat essencial i primordial per un sector que buscava alguna cosa més que els esports reconeguts.

El Rugby Club Mataró, neix el 6 de novembre del 2008 fundat per Paco Conde, ex jugador de la selecció catalana de rugbi. Comença gràcies a la iniciativa de quatre persones passant-se una pilota a la platja. Un gest que, segurament inconscient, ha esdevingut un somni per a molts. “El que em va fer moure a practicar el rugbi va ser la seva completesa, és a dir, no cal ser ràpid, àgil, flexible, fort, intel·ligent,… perquè ho has de ser tot alhora”, explica Borja Bleda, actual jugador del Rugby Club Mataró.

El projecte
Si tantes ganes hi han posat, tant jugadors com directiva, és gràcies al projecte que es planteja dins d’aquest club. Un projecte que pretén esdevenir la formació escolar del rugbi, fer créixer els més petits i atrevits amb una educació esportiva i diferent a la que tots estem acostumats. D’aquesta manera es crearà una escola base per a poder nodrir els presents i futurs equips d’aquest nou club i establir un lligam entre escoles per fer els equips encara més forts, tal i com ja es va començar a fer l’any passat amb l’Institut Puig i Cadafalch i el Miquel Biada de Mataró. Guanyar i pujar posicions o consolidar-se i tenir uns bons fonaments és una de les qüestions que ara per ara tenen molt clara des de la directiva. “No ens preocupa tant pujar de categoria com sí crear la base, una bona base et pot fer pujar”, explica el President.

Qüestió de valors
Juntament amb aquest projecte es transmetran tots els valors que també ensenya aquesta modalitat esportiva, com és el respecte al rival o al mateix àrbitre. Hèctor Rueda ens recorda que “els jugadors de rugbi no ens peguem, nosaltres parem els altres jugadors però no som uns bèsties ni ens trenquem el cap, sinó que busquem un bon joc, que a més, -afegeix el president del club- és un joc que es juga amb seny”. Sí que és veritat que es donen molts cops i és per aquest motiu que separem dues formes d’entrenament: una destinada als davanters, o com anomenen ells els ‘gordos’, i l’altre als ‘tres quarts’, altrament dit ‘primets’. Amb un nom o altre, uns es prepararan per rebre els cops i els altres per fugir-ne, tot i que “quan t’arriba la pilota, sempre pots fer el què vulguis: passar-la, xocar,… amb les mateixes oportunitats tant si t’has entrenat per a una posició o una altra”, explica Rueda.

Des de la mateixa presidència del club, reclamen subvencions per tirar endavant el projecte, tot i que confien que els arribaran, gràcies al nou camp municipal del Camí del Mig adaptat al rugbi i que ha permès poder inscriure un equip a la Tercera Lliga Catalana, començada el passat diumenge 17 i que s’allargarà fins la primavera.

Un camp adaptat
Una gespa una mica més llarga del normal, unes línies pintades diferents a la resta i unes porteries mòbils esperant la pilota ovalada. Això és el que té el nou camp Municipal del Camí del Mig adaptat al rugbi. El recent camp inaugurat, presenta totes les característiques bàsiques per poder practicar-hi aquesta especialitat. Tot i que és un pèl massa petit, com assegura el president del Rugby Club Mataró, entra dins les dimensions establertes dels camps de rugbi. Això facilita l’entrenament i el joc dels partits. El jugador Borja Bleda explica que la millora del camp i el canvi que han fet els mateixos jugadors ha estat ‘impressionant’ i reclama que “el següent pas, serà el camp propi amb porteries fixes”, recordant que ara comparteixen camp amb l’Associació Esportiva i de Lleure de Cerdanyola. Hèctor Rueda a més, destaca la importància d’unes bones infraestructures del camp, que ha fet, a més, atraure alguns jugadors que encara estaven indecisos: “Ara tenim un bon camp, unes dutxes amb aigua calenta i uns bons entrenadors, tot això ha ajudat molt”.

Pacte amb l’USAP Perpinyà
Un dels clubs de rugbi més importants del món és l’USAP de Perpinyà i amb ells, el Rugby Club Mataró, també ha establert un pacte, el Pacte pel Rugbi Català. Consisteix en cedir els jugadors amb més futur i projecte al seu equip a canvi de formació i material. “Segurament nosaltres no podem aportar en aquests moments tant com ells al nostre club però, a la llarga, esperem que sigui a la inversa”, explica Rueda, mentre refermava la importància de l’USAP com al gran referent del rugbi des de Catalunya.

El rugbi, tot i ser un esport desconegut encara per a molta gent i poc seguit al nostre país, està canviant mica en mica la seva percepció. Revifa fins al punt en què quinze clubs, en dos anys, s’han sumat a Catalunya fundant i inscrivint els seus equips, tres d’ells maresmencs: Calella, Arenys de Munt i el recent a Mataró. El Rugby Club Mataró ajudarà també a  continuar ‘in crescendo’ l’expansió d’aquest esport al territori, gràcies al seu projecte i l’espectacularitat i el dinamisme que comporta aquest esport que, com diu la dita, “és un esport de marrans jugat per cavallers”.

Les noies del rugbi

L’equip femení també existeix en aquest esport. Tot i que el Rugby Club Mataró encara no tingui prou noies com per federar i inscriure el seu propi equip femení, ja n’hi ha alguna integrada al grup, com la Laura Pallarès. La jugadora afirma que s’hi va apuntar pel bon ambient que s’hi ensumava ara ja en farà sis mesos. Considera que el que fa més peculiar aquest esport és “el respecte dels jugadors cap a l’entrenador i cap a l’àrbitre”. Malgrat no pugui jugar en partits oficials de lliga, Pallarès, com les altres dues noies que també s’integren al grup, entrenen dia a dia esperant a tenir el seu propi equip ben aviat. “Penso que aquest esport encaixa molt bé amb Mataró ja que hi ha molta gent interessada en practicar-lo”, afirma Pallarès adonant-se que, des de la fundació del nou club “el nombre de persones va creixent cada setmana als entrenaments”.  Desitja que el rugbi també arreli a la ciutat d’una manera trepidant.

El tercer temps amb el rival

Un dels valors que transmet el rugbi és el respecte al rival. Per fomentar aquesta mena de valors i apreciar l’esport des d’un altre punt de vista, es fa el que s’anomena el ‘tercer temps’. Es tracta d’anar a dinar o com a mínim a prendre alguna cosa amb l’equip rival, l’àrbitre i el públic, després de l’enfrontament. “És una manera de veure que l’enemic és dins el camp, a fora, tan sols som jugadors d’un esport”, explica Rueda. Un tercer temps, que des de les categories més inferiors fins a les games més altes, sempre hi és present, perquè “pràcticament és obligat dins el món del rugbi” explica el President del Club. I és que el Tercer Temps és una institució compartida per tots els estaments del rugbi mundial, des del nounat club mataroní als partits dels Mundials, el llegendari ‘Sis Nacions’ o els partits europeus de la Heineken Cup. És un valor intrínsec al rugbi, on es juga es fa tercer temps.

M.Gómez / Fotos d’Anna Aluart

.

La festa de Les Santes de Mataró

ha rebut enguany el reconeixement

màxim per part de la Generalitat

.

El Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat va publicar l’any 2006 un Catàleg del Patrimoni Festiu de Catalunya en el que s’inscriuen festes d’arreu del país. Mataró va demanar que la seva festa major formés part del Catàleg, i aquest estiu ha estat declarada Festa Patrimonial d’Interès Nacional.

Les festes majors són sinònim de diversió i d’alegria, i potser també d’una certa mirada al passat, recordant moments especials i anècdotes viscudes per aquestes dates en anys anteriors. A Mataró, la festa de Les Santes – anomenada així per les patrones de la ciutat, les santes Juliana i Semproniana, que s’escau el 27 de juliol – és viscuda molt intensament per milers de ciutadans, orgullosos ara més que mai de la seva festa major, després que, pocs dies abans d’iniciar-se els actes, se sabés que el Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya la declarava Festa Patrimonial d’Interès Nacional.

.

FAMÍLIA ROBAFAVES DAVANT L’AJUNTAMENT DE MATARÓ, SANTES 2010. / M.GÓMEZ

Una festa major es pot viure des de dins o des de fora; es pot ser portador d’una figura, músic de la comparsa, col·laborar amb l’equip de suport… o espectador. Potser una de les claus per a que Les Santes hagin estat catalogades com a Festa Patrimonial d’Interès Nacional és que d’espectadors any rere any n’hi ha molts, però de portadors, músics o col·laboradors tampoc en falten – per convertir-se en portador d’una figura poden transcórrer uns quants estius entre el moment de la inscripció i quan finalment la persona pot entrar al nan o gegant. I tant els que hi col·laboren intensament com els que la segueixen des de fora, demostren estimar la festa i respectar les seves litúrgies. No en va, la catalogació ha estat per al conjunt de la festa, però a més hi ha hagut un reconeixement particular a alguns dels elements que la conformen, com el ritual de les dormides de gegants, els mateixos Gegants de Mataró amb els nans – la família Robafaves – i la Missa de Glòria, escrita l’any 1848 per Mossèn Blanch. El director del centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana, Ramon Fontdevila, considera que “la singularitat de la Festa Major de Mataró és que parteix d’un fet religiós que permet reinventar un acte litúrgic en una festa, i la festa vol una atenció permanent i que la gent se l’estimi”.

L’aspiració d’aquesta catalogació no s’havia fet pública, i per tant pocs ciutadans n’eren coneixedors. L’alcalde de Mataró, Joan Antoni Baron, i el president de l’Institut Municipal d’Acció Cultural (IMAC), Sergi Penedès, saben que ha estat un camí llarg. Què significa estar catalogat? La Generalitat de Catalunya va crear, fa quatre anys, un Catàleg del Patrimoni Festiu a nivell nacional que, a través del Decret 389/2006, inscriu festes, manifestacions i celebracions comunitàries, així com també els elements festius actuals d’arreu de Catalunya. Des de l’Ajuntament de la ciutat es va creure convenient començar a fer recerca de tota la documentació per poder demanar aquest guardó. “Ens demanaven documentació, vigència i vitalitat, però aquestes últimes ja les tenim, així que vam haver de fer recerca per aconseguir tots els arxius històrics de la festa des de 1977”, explica Penedès mentre recorda que tots els passos van començar la tardor del 2009.

.

AMBIENT MATARONÍ DURANT LA GEGANTADA, SANTES 2010. / M.GÓMEZ

Tradicional o patrimonial?

En una primera resposta del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat es van declarar Les Santes com a Festa Tradicional d’Interès Nacional i en van destacar la família Robafaves i la Missa de Mossèn Blanch com a elements singulars. “Arribats a aquest punt, vam creure convenient presentar al·legacions”, afegeix el president de l’IMAC. (més…)

M1TV va emetre ahir, dilluns 30, el programa especial de la Festa Major de Sant Genís de Vilassar de Dalt. Produït i dirigit per la Televisió del Maresme, hem volgut ensenyar i mostrar la festa dels pobles que ens envolten.