La guingueta Diablo Tun Tum tanca la temporada de monòlegs

Tovalloles, jocs de cartes i entrepans. Aquests són alguns dels complements necessaris per afrontar una bona vetllada una nit d’estiu vora el mar. Poc més de les vuit del vespre i la Laura, una jove estudiant, juntament amb les seves amigues, ja arribaven a la platja. Encara de dia però no per prendre el sol, la Laura estenia la tovallola a la sorra tant a prop com va poder de la guingueta Diablo Tun Tum, a la platja del Varador. “Avui toca monòlegs”, deurien haver pensat molts, “i ve Toni Moog!” deuria destacar m’és d’un. Com la Laura i les que l’acompanyaven, centenars de persones anaven arribant.

A mesura que s’acostava l’hora de començar, normalment cap a dos quarts d’onze, menys lloc hi havia a la platja i és que ahir, dimecres 25, el monologuista i actor Toni Moog volia batre el record d’assistència tancant així, la temporada de monòlegs d’estiu a la platja de Mataró. Tot i que van fer esperar a un públic que no podia pràcticament ni moure el cul de la tovallola per no trepitjar el del davant, Toni Cruz va acabar presentant el tant esperat Toni Moog. Sota una lluna plena que il·luminava tota la platja i reflectia a les onades del mar, el monologuista català va fer riure a tots els assistents una bona estona.

Passada la mitjanit Toni Moog s’acomiadava amb el seu famós crit ‘Espartanos!’, extret de la pel·lícula 300 i al que la gent havia de respondre “au, au, au!” amb el puny alçat. A més, va demanar que en un moment donat tot el públic assistent aixequés el seu telèfon mòbil per tal de fer llum i així poder fer una estimació de quanta gent s’aplegava a la platja, uns 5500 segons l’organització. El monologuista, satisfet, afirmava: “Hem superat la quantitat de gent que ve sovint a veure monòlegs”. “És com un regal per mi perquè el públic s’ho ha passat bé i es nota la seva entrega”, afegia. Toni Moog va voler remarcar la importància de venir a Mataró i vora el mar. “M’encanta sobretot la platja, és on hi tinc més públic i hi tinc un ‘carinyo’ especial”, remarcava.

Contenta per haver passat una gran estona plena de rialles, la Laura tornava cap a casa i pensava ja, en la temporada que ve. Una temporada que continuarà gràcies a La Cova, Blub Lauge i la guingueta Diablo Tun Tum, organitzadors d’aquesta cita ja clàssica de l’estiu.

M.Gómez

Primer Gospel Sons que omple el Passeig del Callao de gom a gom

PLAÇA SANTA ANNA PLENA DE GENT MIRANT ELS PRIMERS BALLS DELS GEGANTS, AHIR / M.GÓMEZ

“Mira, mira, en Robafaves!!”. D’aquesta manera un nen de poc més de dos anys enfilat als braços del seu pare assenyalava emocionat al gran gegant de la ciutat que tot just es començava a veure a la llarga rua de gegants que baixaven per la Riera. I és que ahir dissabte 24 va tenir lloc un dels actes que més esperen durant l’any els nens i nenes de Mataró, la Gegantada. Tots els gegants de diversos indrets de la ciutat acompanyats per la Família Robafaves i els nans, van voler convidar als ciutadans a gaudir d’una bona Festa Major.

Puntualment a les sis de la tarda, des de quatre indrets de la ciutat, van iniciar-se els recorreguts que fins una hora més tard no es van retrobar davant la porta de l’Ajuntament. Davant la Casa Gran la Família Robafaves els donava la benvinguda i els animava a baixar a la Plaça Santa Anna a ballar.

Tot i que un dels objectius d’aquest any – i el de sempre – era l’agilització dels recorreguts i els balls posteriors, potser ja seguint la tradició, la Gegantada va allargar-se fins vora les nou del vespre quan, alguns dels nens als cotxets, ja començaven a tancar els ulls. Tot i el cansament que els menuts ja acumulaven d’una tarda intensa, molts d’ells no volien marxar sense haver vist els més de quaranta gegants que feien els últims balls a la Plaça Santa Anna a ritme dels seus músics.

Gospel Sons multitudinari

Per aquells que volien gaudir d’una vetllada més tranquil·la tant sols van haver de baixar al Passeig del Callao. Aquest any a les havaneres i al rom cremat es va sumar la formació mataronina Gospel Sons. La música, el ritme i l’energia d’aquest grup va fer que faltessin moltes cadires per a tots els milers d’assistents que s’hi van aplegar. “La gent té moltes ganes de Santes, s’apunta a tot!”. Amb aquestes paraules comentaven una parella la gran quantitat de gent que reunia el concert. Amb èxit de participació, aquesta novetat de ben segur s’intentarà tornar a incloure al programa de l’any vinent.

GOSPEL SONS AL PASSEIG DEL CALLAO, AHIR / M.GÓMEZ

Havaneres i rom cremat

Tant si s’havia sopat al Passeig Marítim com a casa, la cita amb les havaneres no es podia perdre. És un dels actes que, juntament amb el rom cremat, dóna tret de sortida a l’entusiasme i emoció dels mataronins per començar unes bones Santes. Ahir al vespre no va ser menys. Els grups ‘Peix Fregit’ i ‘Ultramar’ van ser els protagonistes de donar música a les cançons. Tot i que el rom cremat no es va voler servir fins que ja s’havien tocat algunes peces, el públic va ser pacient per comprar els primers tiquets.

Centenars i centenars de gots de rom van circular per la gent, alguns no perquè els agradés, sinó perquè tocava. “A mi no m’agrada el rom, però me’l bec perquè són Santes!”, explicava un noi al seu amic mentre feia cua per recollir el got. Altres però, també se’l bevien per tradició i per aconseguir l’obsequi: “A mi m’agrada el rom, però a més, sempre vinc per guardar el got per la meva col·lecció”. Amb un motiu o altre ahir el Passeig del Callao, estava ple de gom a gom, no va ser fins a les dues de la matinada però, quan les havaneres es van començar a acomiadar. Van escollir la cançó per excel·lència de les havaneres catalanes. ‘El meu avi’ va fer onejar alegrament els mocadors blancs entre els pacients que encara restaven a les seves cadires.

Escenari obert

Destinat a un altre públic i per aquells que encara seguien en marxa, a l’altra punta del Passeig Marítim, entre el Cargol i el pas de Sant Agustí, s’hi situava l’Escenari Obert. Malgrat ja feia hores que havia començat, ben entrada la matinada, encara acollia a centenars de persones que es posaven a prova per vèncer la son. El cansament encara no es deixava veure entre les cares dels assistents i així aplaudien amb energia als grups novells – o no tant – que pujaven dalt l’escenari. Una bona manera per enfrontar-se al públic mataroní que va tornar a tenir èxit entre el jovent.

Tot apunt per començar unes Santes que de ben segur, amb la “rauxa necessària i el seny imprescindible” com segurament expressarà l’Alcalde de Mataró, Joan Antoni Baron, en el pregó d’aquesta tarda a la Crida de Festa Major, seran tant fantàstiques i multitudinàries com cada any.

Vota aquest article als Premis Blocs de Catalunya: http://premisblocs.cat/bloc/289 !

M.Gómez

« Som una nació: Nosaltres decidim! »

La manifestació contra la retallada de l’Estatut es converteix en una protesta independentista

 Tres quarts de quatre de la tarda. L’estació de tren de Mataró començava a omplir-se de molta gent vestida i engalanada amb senyeres i samarretes amb un sol lema: “Som una nació: nosaltres decidim”. Objectiu: manifestació a Barcelona.

El tren arribà i com si es tractés de l’últim tren a mitja nit, la gent pujava sense pensar-s’ho dues vegades. Aconseguir, ja no només anar assegut sinó, no quedar-se fora el tren, era important per no separar-se del grup amb qui anaves.

Dins el vagó els primers crits entusiasmats i reivindicatius contra el Tribunal Constitucional per la retallada de l’Estatut però sobretot les primeres reaccions demanant la Independència de Catalunya vers l’estat espanyol.

MATARÓ PER LA INDEPENDÈNCIA ARRIBANT A PLAÇA TETUAN / M.GÓMEZ

A Badalona el tren ja no s’aturà, no hi cabia ningú més. El tren estava col·lapsat. Nervis per arribar, entre aquells que ja van viure una manifestació multitudinària com la de l’onze de setembre de 1977, però també per aquells que preveien que seria una manifestació espectacular. (més…)

« Tenim un target que encaixa

molt bé amb Port Aventura »

Port Aventura i Ràdio Flaixbac celebren els 15 anys conjuntament

     Centenars de cotxes i desenes d’autocars aparcats a l’entrada del Parc temàtic. Port Aventura, un dia més, l’escenari de grans emocions i alegries.  Des de fa poc més d’un mes amb una única diferència: el parc d’atraccions està de celebració del seu quinzè aniversari.

     Mig matí. «Corre mama anem!», crida un nen de poc més de 7 anys que en baixar del cotxe ja només mira la porta d’entrada a les instal·lacions. Tothom caminant en la mateixa direcció: el parc d’atraccions de Port Aventura.  «Hem d’aprofitar aquest gran dia que fa», deuen haver pensat molts.

     Un cop passada l’entrada i haver contemplat l’espectacular decoració del parc en motiu dels 15 anys, la sensació és impactant. No es veu a ningú, excepte dos joves que lluny, resten asseguts a un pedrís intentant amagar-se del sol. Com pot ser que estigui tot tant desert? Caminant sense rumb en busca de les atraccions més desitjades, la gent va apareixent. En passar per sota de l’espectacular atracció Furius Baco és on, arraulits en fileres d’un en un, es troba l’acumulació de persones. Unes cues indescriptiblement llargues que donen voltes i voltes en pocs metres quadrats.  «20 minuts de cua», anuncia un cartell a l’entrada de l’atracció.  «Ostres que poc! Som-hi! » exclamen molts, que entren directament en veure-ho. En realitat després no en seran 20 minuts, però en sortiran despentinats, saltant i ballant pels magnífics 45 segons que acabaran de passar dalt l’atracció més nova del parc i la més ràpida de tot Europa.  «Que et posin a 136 quilòmetres per hora en un sol segon és increïble!!» crida un noi als seus companys mentre es mira a si mateix xisclant a la fotografia de record que s’acaba de comprar.

     De la Mediterrània a la Polinèsia, la Xina, Mèxic o el Far West, aquestes són les zones temàtiques que ofereix el parc d’atraccions. Camins i més camins s’entrellacen per guiar al públic allà on prefereixi. Un públic que, com si de sota les pedres hagués sortit, ja ha aparegut. Desenes i desenes de grups de nois i nois que han vingut amb les escoles. Per casualitat o no, cada membre d’un mateix grup porta la mateixa samarreta. Una escola va amb samarreta vermella identificant ben clarament «IES Sant Joan» i amb tots els noms dels alumnes darrera. «Mira, allà uns amb samarreta fúcsia!», li comenta un noi a la seva xicota com aquell qui juga a trobar-ne més. Curiosa situació.

     De cop i volta: música i acció!  Tres noies vestides amb texans, botes, barret i pistola, un vestuari típic del Fas West, ballen al voltant d’un vaixell que circula amb una gran pancarta recordant la celebració dels 15 anys del parc temàtic. Ballen al ritme d’una cançó repetitiva que no marxarà del cap de molts fins passades unes hores i que tant sols repeteix una frase: «En Port Aventuraaa!!».

     Arribats a la plaça Xina i al punt més alt del parc d’atraccions trobem el majestuós Dragon Khan, l’atracció per excel·lència del parc, que no fa dubtar en posar-se a la cua sigui quin sigui el temps d’espera. La cara d’aquelles persones qui no hi han pujat mai s’evidencia en front a les que per ells ja és l’atracció preferida.

«La ràdio musical de Catalunya»

     Ràdio Flaixbac ha decidit celebrar els seus 15 anys conjuntament amb el parc temàtic. Tot i que ells ja ho celebren des del novembre, venir a Port Aventura «és una oportunitat a nivell d’imatge i promoció de màrqueting» important per a les dues entitats, com afirma el cap de departament d’Accions Especials del Grup Flaix, Pol Truque. A més, afegeix que «tenim un target que encaixa molt amb Port Aventura».  Visualitza l’entrevista sencera:

 [Enregistrat íntegrament amb una Canon EOS 5D Mark II]

      Situats als peus del Dragon Kahn aclaparen tot el públic juvenil que busca ballar una estona i escoltar les seves cançons preferides. «Noies, que voleu samarretes?» pregunta el locutor Albert Planadevall pocs minuts abans de començar el seu programa a unes noies que s’apropen. «Celebrem 15 anys i ho fem des de Port Aventura. Ens trobaràs a la plaça Xina. No t’ho perdis!» sona en aquell moment a través dels altaveus de Ràdio Flaixbac.

     Són les set de la tarda i el parc tanca les instal·lacions. Hi ha qui aprofita per pujar a les atraccions ara que no hi ha cues, mentre la majoria comencen a desfilar cap a la sortida. Molts marxen cremats com gambes i cansats d’anar amunt i avall. Alguns encara els queden molts quilòmetres per arribar a casa. Els més petits ja dormen als cotxets o en braços dels seus pares. Això sí, petits i grans, tots coincideixen en haver passat un dia fantàstic i divertit, cosa que transmeten amb el somriure que encara els queda al rostre.

« Respecto totes les crítiques.

Tan sols sóc un humil

professor universitari »

Ibarretxe es mostra ferm davant les protestes dels estudiants de la UAB

Arriba tard i no sap on ha d’anar. La Mercè, una estudiant de Periodisme, vol escoltar com molts d’altres, la conferència que Ibarretxe, està apunt de fer aquest migdia a la Universitat Autònoma de Barcelona.

Se sent desconcertada en veure quantitat de gent intentant passar per una porta que sembla que s’hagi encongit. És evident que acabava de trobar el lloc. “No es pot passar, està tot ple” criden insistentment els guardes de seguretat. “Els meus companys són dins” afirma la Mercè amb la veu mig trencada en aconseguir arribar a traspassar la barrera que aparentment ho impedeix. Molta gent dins i cada vegada més gent a fora. “Volem entrar!”, “És injust que no ens deixin passar!”, se sent entre el murmuri dels estudiants.

El guàrdia de seguretat, fatxenda i prepotent, vestit de negre i amb l’armilla antibales, rep l’ordre per Walkie-talkie de tancar les portes definitivament: la conferència comença. Nerviosisme, tensió, moviments bruscs i ràpids. Què està passant? De sobte, una mà que no se sap gaire bé d’on vé, agafa la porta i priva que aquesta es tanqui. Cops, empentes, més mans i braços que s’entrellacen amb comentaris i brogits incomprensibles des d’aquella posició on la Mercè es troba. “Haig de passar, haig d’entrar, els meus companys tenen un seient per mi!”. Crits, insults. “Estan bojos! Però què fan?”. “Ibarretxe  torturador!” crida un noi mentre amb les mans ben obertes empeny per l’esquena al del seu davant perquè faci pressió contra la seguretat. Un crit que es converteix ràpidament amb el càntic de tot un grup de joves que, embogits com si es tractés d’un combat, inicien una guerra campal contra el sistema de seguretat. Ara ja en són tres les persones que proven de defensar la porta.

Passen sis minuts de les dotze del migdia. “Euskalerria democracia” sona  entre la cridòria dels protestants. Què pretenen? S’està esverant el personal. S’està convertint en un vertader caos. Cops, envestides, pressions. Arribats al punt en què els guardes de seguretat desisteixen, la Mercè es planteja la possibilitat de poder entrar a la sala enmig del merder, però un focus de llum l’enlluerna i la fa tirar endarrere. La premsa està donant importància als aldarulls que poc més de 30 manifestants estant causant i no pas a la conferència que Ibarretxe espera per començar davant de més de tres-centes persones. “Tot això es veia a venir, la premsa ha vingut per les problemàtiques que hi podia haver!”, comenta una estudiant indignada sense dirigir-se a ningú en concret.

Càmeres i més càmeres enfocant la porta, flaixos i flaixos retratant i buscant les millors instantànies. Tota la premsa pendent. “Presos al carrer, amnistia i llibertat!”, “Ibarretxe Torturador!”, “In-Inde-Independència!” se sent entre els protestants qui enfurismats finalment aconsegueixen entrar a la sala i desplegar una pancarta amb el lema “Vosaltres, feixistes, sou els terroristes”. Sense deixar els seus clams, protestants encaputxats es tapant la cara perquè no volen que se’ls reconegui davant els mitjans de comunicació que presten tota l’atenció a cada una de les seves accions.

Ajupida perquè tampoc sigui vista pels mitjans, la jove estudiant de periodisme, queda aixafada entre la paret i un guarda de seguretat. Tant, que no pot moure ni un peu. Sota els crits de “Fora, fora!” que criden els de dins perquè els manifestants acabin amb la seva protesta, es produeix un descontrol bestial que dura dècimes de segon i que va permet que la Mercè pogui escapolir-se entre les cames del qui li barrava el pas. El panorama és increïble, els estudiants dins la sala resten drets sobre les cadires i juntament amb la premsa, observen en direcció oposada a l’ex lehendakari per no perdre’s detall de la protesta.

Com si res no hagués passat, pocs minuts després, els manifestants es retiren en tranquil·litat, sense empentes ni desordre. Tant sols pretenen cridar l’atenció, boicotejar i donar-se a veure davant la premsa nacional i estatal.

Paraules d’ex lehendakari

“Respecto totes les crítiques. Tan sols sóc un humil professor universitari”. D’aquesta manera comença finalment Ibarretxe la seva conferència.

Una xerrada que manté a tots els estudiants presents a la sala en silenci i a l’expectativa de totes i cada una de les paraules de l’ex lehendakari en el seu discurs sobre la política i els valors, basat en la seva experiència personal. Entre les autoritats hi assisteix la rectora de la universitat Anna Ripoll i el director de la Facultat de Ciències Polítiques i Sociologia Salvador Cardús, els quals s’encarreguen de la presentació de l’acte. Afegint cites d’autors coneguts com Miquel Martí i Pol, Ibarretxe es manté ferm i contundent amb la premsa present a la sala els quals també els dedica unes paraules no gaire agraïdes: “Deixeu-me veure els ulls dels de primera fila, amb tant material els estudiants no veuen res”. Finalment dirigeix unes paraules als protestants que l’havien increpat al principi de l’acte tot afegint: “Malgrat els insults, us estimo i us intento comprendre”.