Les estadístiques em diuen que molts de vosaltres ahir vau entrar a aquest web en busca d’un nou article dins a ‘El diari de viatge’. Com vau poder veure, no vaig escriure. I no ho vaig fer per un motiu concret. I és que vaig anar a un pub anglès amb alguns amics de l’escola on estic estudiant aquests dies, com ells fan cada dijous.

A petició, avui faré una pinzellada de com són les nits dels joves anglesos. No és que hagi pogut viure-ho gaire perquè tant sols vaig ser-hi un parell d’hores, però ja em vaig fer prou a la idea. Aquí el punt de trobada és el pub, on cadascú tria quina classe de cervesa vol i quina mida de got prefereix. Fins aquí seria el mateix que poguéssim fer a Mataró, per exemple. Un cop amb la cervesa a la mà, a Mataró buscaríem una taula on seure o més aviat buscaríem la taula abans de comprar la cervesa. Bé, és igual, no vull entrar en detalls. El que em va agradar del pub on vam anar, a banda de ser molt acollidor i molt cèntric, va ser la música. No era un estil en concret, no molestava al parlar però en canvi era molt agradable. No sé si era un estil en concret o un grup en particular, però em va encantar. Ens vam asseure a uns sofàs que feien cantonada a un racó del pub, uns sofàs molt còmodes i tous. Just davant de la llarga barra fosca i verda que creuava tota la sala. Riure, xerrar i passar l’estona era i és l’objectiu d’aquestes nits.

N’hi ha qui en acabar, van marxar a un ‘club’ a ballar, jo vaig anar tirant cap a casa i no hi vaig arribar massa tard. Aquest matí però, quan m’ha sonat el despertador no em podia aixecar pel cansament que estic acumulant. Tot i que quan he obert la cortina i he vist que feia un dia espectacular, que havia sortit el sol i que no hi havia núvols, he somrigut i m’he corregut a vestir per marxar ben d’hora cap a l’escola i poder fer alguna foto pel camí. I així és com es desperta Bristol, a aquelles hores ja amb les persianes entreobertes de les botigues dels carrers més cèntrics de la ciutat. Avui us deixo amb aquesta foto que m’agrada molt. Que tingueu un bon cap de setmana! Jo de moment, ja tinc el meu organitzat. No vull marxar sense haver rastrejat la zona!

Les meves cames em recorden l’excursió d’aquesta tarda. I em sembla que m’ho recordaran durant dies. Bristol, al estar prop de la costa, té rius i canals, amb la qual cosa hi ha força ponts. Però avui he anat al pont dels ponts, al més famós de la ciutat, ‘The Clifton Suspension Bridge’ – si clickeu l’enllaç podreu veure imatges més bones que les meves -. Bé, el cas és que he caminat quaranta minuts per arribar-hi i estic rebentada, perquè òbviament, no m’he quedat allà i he hagut de tornar.

Es tracta d’un pont de 414 metres de llargada i situat a prop de 100 metres de l’aigua. Amb la qual cosa, impressiona força. Tot i que ha tingut diferents reconstruccions després d’haver caigut dos cops, consta en data de 1754. Es considera ‘el gran símbol de Bristol’ i cada dia i circulen entre 11.000 i 12.000 vehicles.

Cert és que no han parat de passar cotxes mentre jo caminava al llarg del pont i observava atentament tota la construcció. Sembla increïble que ponts tant aparentment senzills puguin ser tant resistents. Resistents però, fins a un límit. Mentre fullejava una revista al punt d’informació del pont, ha començat a sonar una alarma molt estrident. Davant la meva sorpresa, he preguntat. M’han explicat que aquesta construcció té un pes màxim i que restringeixen el pas a segons quins vehicles. Quan algun d’aquests infringeix la norma, el posen en evidència davant de tothom. En evidència clara, perquè el pas pel pont està limitat a dos vehicles, un d’anada i un de tornada, cada vegada. I el preu per passar és de 50 pounds .

M’agrada haver anat a visitar aquest pont. Segurament és d’aquells clàssics que s’ha d’anar a veure. No potser pel seu encant, sinó pel reclam que tenen i per aquell dir ‘jo hi he estat’. Ho deixo aquí per avui, que dir que estic rebentada és poc. Així que, fins demà!

Em torno a trobar asseguda al llit amb el portàtil a la mà i el document de Word en blanc a punt per escriure-us alguna coseta. Avui ha estat un dia vulgarment dit, ‘de merda’. Gris com les brases i moll, molt moll. Dic moll perquè ha plogut tot el dia, no per res més. És d’aquells dies que tornes a casa sota la pluja -amb el paraigua trencat- i el vent que et deixa els cabells com més despentinats millor. És d’aquells dies en què et quedaries a casa ben tapadeta amb una manta a esperar que passi el mal temps. Doncs, a 12 graus de màxima, i a una situació, per mi, totalment d’hivern, els anglesos surten al carrer en pantalons curts, samarreta de màniga curta i paraigua de talla XXS que els tapa just el pentinat de perruqueria. I davant d’aquesta situació, per mi sorprenent, el comentari que reps és el següent: “és estiu, no fa fred i avui és el millor dia que tenim des de fa setmanes!”. Oh, gràcies pel comentari, -he pensat després de rebre la resposta- m’alegra sentir que estaré amb la migranya les dues setmanes i mitja que encara em queden a la ciutat.

Ara però ja no vull parlar més de mal temps. Que de la pluja i els dies grisos ja n’estic més que cansada. Avui pensava parlar-vos dels taxis. Els taxis anglesos. Bé, no sé si puc generalitzar, però si més no, els taxis de Bristol. Són d’un color blau fosc peculiar. Alguns fins i tot porten decoracions sobre les rodes i als para-xocs d’un color taronja apagat. Però el que més em crida l’atenció no són els color, sinó les formes.  Aquests models de cotxes antics. És d’aquesta manera com es diferencia un taxi de qualsevol cotxe d’aquí. Simplement perquè et criden l’atenció el model antic que tenen. Ja veieu que també us he adjuntat una foto perquè ho pugueu veure.

Bé, això és tot per avui, que la migranya em recomana anar a dormir ben d’hora. Bona nit!

Avui ha estat el primer dia de classe. Un matí de presentacions i d’exàmens de nivell. Que, per cert, al test oral que he fet davant d’una professora m’he presentat així: “I’m from Barcelona and I make a human towers”. És a dir, que sóc de Barcelona i que faig, literalment, torres humanes. La noia o s’ha pensat que m’estava quedant amb ella, o que no sabia el què estava dient, o que ho deia molt malament o que si realment ho fem, estem bojos. Així que he intentat explicar que formo part dels Capgrossos de Mataró, colla castellera del Maresme, i que, així ho he dit, “fem torres de nou pisos”. La cara de la noia m’agradaria poder-la reproduir, perquè realment ha estat increïble.

Bé, entre classe i classe, m’he dedicat a buscar un lloc on poder comprar un adaptador. Els anglesos ja sabeu que no endollen els seus aparells igual que nosaltres. Després d’haver-lo trobat a 20 minuts d’allà on era i d’haver-ne tornat. M’he adonat que no funcionava i que, per tant, havia de tornar a canviar-lo. Bé, històries d’aquelles que em prenc a rialles, amb un somriure i amb força per no deixar de caminar.

També entre classe i classe i abans de dinar, he anat a visitar la catedral de Bristol, que per cert, és força bonica – més per dins que no per fora, tot s’ha de dir-. És d’estil gòtic i tant l’absis com el cor estan situats al mateix nivell. Cosa que permet apreciar una nau central llarguíssima.  Bé, jo tampoc hi entenc molt en arquitectura, així que com veieu us adjunto algunes fotos perquè ho veieu. És una bona manera de descobrir la ciutat ehh!

Us envio un petó 2.0  ben fort a tots! I gràcies per aquells que em contesteu amb algun missatge, és divertit saber de vosaltres encara que sigui amb senyals de vida! Gràcies i fins demà!

Reconec que sóc de llagrimeta fàcil i els acomiadaments no m’agraden massa.  És cert. Però un cop dalt de l’avió i ja sobrevolant els Pirineus en direcció Bristol ja se m’ha passat tot. Ralet, ralet, ralet, pica dinaret. No havia aterrat mai amb pluja i aquesta benvinguda a la ciutat anglesa no m’ha sorprès gens. Ja estava advertida del mal temps. Amb la família d’acollida de moment molt bé. Sembla que van molt a la seva però a mi ja m’interessa. A la tarda han desaparegut de casa i jo, que ja m’han donat la clau, he sortit a investigar. Cosa gens sorprenent en mi: descobrir allò que m’envolta per després poder-ho explicar. Doncs això mateix. Perquè us ho pugui explicar, no he volgut perdre gaire estona tancada a casa. Ralet, ralet, ralet, pica dinaret. Sota la pluja i el paraigua trencat he anat més lluny del que imaginava. He descobert el centre d’estudis on aniré a partir de demà i m’he pogut situar prou bé. Ha sortit el sol, fins i tot han desaparegut els núvols i he pogut fer alguna foto com les que veieu.

Amb l’anglès encara no me’n surto gaire. I procuro somriure molt i afirmar-ho tot. Per ser el primer dia, no vull enrotllar-me gaire més. Simplement, que sapigueu que el viatge ha anat perfecte i la instal·lació al territori i a la casa també. A partir d’ara, ja començaré a escriure opinions, valoracions i sobretot explicacions de tot allò que em trobi.

“Ralet, ralet, ralet, pica dinaret” – li feia el pare a la seva filla de poc més d’un any. Ella somreia, l’abraçava i s’hi agafava fort. L’avió s’enlairava i ella, asseguda i lligada sobre el seu pare, no tenia gens de por. “Ralet, ralet, ralet, pica dinaret” – li repetia. Quan l’avió ha agafat l’alçada i deixava de pujar, ella seguia somrient, seguia abraçant-lo sense dir res i s’hi agafava fort.
A mi de petita, els pares també em feien el tradicional “ralet, ralet, ralet, pica dinaret” a la meva petita mà oberta. Com aquesta nena que avui seia al meu costat, jo també he estat en la meva infància asseguda sobre els pares, abraçant-los ben fort mentre ells em cantaven això a l’orella. Llavors, no tenia gens de por.

He cregut que tota la força que m’han transmès els meus pares durant tant de temps, la porto i la portaré molt temps a dins. Sinó, segurament no hagués pogut emprendre aquest viatge.

Ralet, ralet, ralet, pica dinaret!

Segurament sigui la primera vegada que utilitzi aquest bloc per escriure-hi a nivell més personal. Però diuen que tots els canvis són bons i provaré a veure si m’en surto.

Heu entrat a ‘El diari de viatge’ on hi pretenc escriure coses que em passin, anècdotes o simples descripcions dels viatges que realitzo. Aquesta setmana n’estic a punt de començar un. Un viatge que iniciaré el diumenge i que s’allargarà durant 3 setmanes. Marxo a repassar aquell anglès tant amagat dins els meus pensaments. M’en vaig concretament a la ciutat de Bristol.

A través d’aquest espai, i sempre que tingui accés disponible a Internet, podreu anar seguint què descobreixo, com és l’entorn en què em moc i les meves experiències i aventures. Així que, si vosaltres em contesteu amb els vostres missatges no m’enyoraré tant. Espero que, entre tots, ens ho passem molt bé! Gràcies.

Me’n vaig, però em podeu seguir !