« Som una nació: Nosaltres decidim! »

La manifestació contra la retallada de l’Estatut es converteix en una protesta independentista

 Tres quarts de quatre de la tarda. L’estació de tren de Mataró començava a omplir-se de molta gent vestida i engalanada amb senyeres i samarretes amb un sol lema: “Som una nació: nosaltres decidim”. Objectiu: manifestació a Barcelona.

El tren arribà i com si es tractés de l’últim tren a mitja nit, la gent pujava sense pensar-s’ho dues vegades. Aconseguir, ja no només anar assegut sinó, no quedar-se fora el tren, era important per no separar-se del grup amb qui anaves.

Dins el vagó els primers crits entusiasmats i reivindicatius contra el Tribunal Constitucional per la retallada de l’Estatut però sobretot les primeres reaccions demanant la Independència de Catalunya vers l’estat espanyol.

MATARÓ PER LA INDEPENDÈNCIA ARRIBANT A PLAÇA TETUAN / M.GÓMEZ

A Badalona el tren ja no s’aturà, no hi cabia ningú més. El tren estava col·lapsat. Nervis per arribar, entre aquells que ja van viure una manifestació multitudinària com la de l’onze de setembre de 1977, però també per aquells que preveien que seria una manifestació espectacular.

Arribats a Plaça Catalunya, els mateixos que en comitiva havien sortit de la capital del Maresme, van decidir desplegar la pancarta que portaven enrotllada dins el tren. “Mataró per la Independència” s’anava descobrint a mesura que es desplegaven els 10 metres cargolats i que sobre sis pals de fusta s’alçava i deixava bocabadats a tots aquells que tot just sortien de la boca del tren. Sense prejudicis ni miraments “Mataró per la Independència” blanca de fons i amb lletres ben clares i senzilles, pujava pel Passeig de Gràcia, tot tallat i apunt, esperant l’inici de la manifestació i aclaparant els primers flaixos de les càmeres.

Ocupant pràcticament tota l’amplada del Passeig, els mataronins i mataronines es col·locaren poc després de la senyera de més de dos-cents metres quadrats que, en un principi, havia d’encapçalar la manifestació juntament amb el President de la Generalitat, José Montilla i altres representats polítics com Jordi Pujol, Pasqual Maragall, Joan Rigol, Heribert Barrera i Ernest Benach, entre altres.

Les sis de la tarda i tot col·lapsat. Era impressionant la quantitat de gent que es veia a un costat i a l’altre. Havia de començar a caminar la manifestació, tothom ho sabia, però ningú podia avançar ni un sol pas. Els càntics ja feia estona que havien començat i les pancartes juntament amb les senyeres i estelades evidenciaven que aquesta manifestació no seria una manifestació corrent. “Els Segadors” era l’estrella principal enmig dels clams de la gent, que a més, se sumava als crits de “I-Inde-Independència” o “Fora, fora, fora la bandera espanyola” a algunes banderes que onejaven a favor de la selecció espanyola pel Mundial de Futbol. On era la protesta contra el Tribunal Constitucional? S’havia convertit en una manifestació independentista? Algunes pancartes mostraven el rebuig de la sentència de l’Estatut i fins i tot humorísticament l’hi donaven les gràcies afirmant d’aquesta manera que així “ens apropem més a la independència”. De tant en tant, alguna de les colles castelleres que també hi eren presents s’enfilaven per fer algun pilar i desplegaven la senyera. Motiu que provocava una gran ovació i grans aplaudiments per tots els manifestants.

AMBIENT PASSEIG DE GRÀCIA /  M.GÓMEZ

Dos quarts de vuit del vespre i es començava a caminar. Aquells que seguien el transcurs de la manifestació per la ràdio, com si d’una retransmissió de futbol es tractés,  començaven a anunciar algunes de les dades de participació a la manifestació “Som més d’un milió nois!” exclamava un manifestant que portava una pancarta que posava: “Catalunya, nou estat europeu” i que restava sota la pancarta “Mataró per la Independència”.

La capçalera d’Òmnium Cultural i dels representants polítics havia estat desplaçada en segon terme a causa de la gran assistència de persones que venien a la manifestació i pujaven pel Passeig de Gràcia per tal de col·locar-se al darrera. Aquest fet va ser impossible i es va anar acumulant la gent al davant. D’aquesta manera la manifestació va ser encapçalada pel mateix poble català i sota una pancarta que posava “Ens roben 60 milions d’euros el dia. Sentència = Independència”.

Adhesius amb el lema d’Òmnium Cultural “Som una nació: Nosaltres decidim” es veien presents a totes les samarretes i pantalons. “Adéu Espanya” en canvi, era el lema d’Esquerra Republicana que havia repartit unes mans de cartró. Tot plegat amb cartells i samarretes més ben fetes o no tant on es podien llegir expressions com: “Bye, bye, Spain”, “Espanyols: MARXEM”, “Amb pau i seny, tots hi guanyem” o “Catalonia is not Spain”.

A les vuit del vespre s’anunciava la retirada de la capçalera oficial tot i que sense haver arribat al Carrer Aragó no es deixaven de sentir els càntics contra Espanya i els crits d’independència. Poc més de dues hores després, els mataronins cansats però satisfets plegaven la seva pancarta. Havien arribat a l’objectiu final, la Plaça Tetuan, havien cantat els Segadors, cadascú havia cridat el que creia i sentia i amb alegria, tornaven cap a casa, això sí, amb mal de peus i l’estelada encara lligada al coll.

Una manifestació d’un milió i mig de persones, segons Òmnium Cultural, que gràcies a la sentència del Tribunal Constitucional ha estat l’excusa perfecte pels catalans per mostrar la voluntat d’un sector de la població molt important i així expressar la independència de Catalunya que asseguren que és la solució. Molts, després d’aquesta jornada, segur que pensaven el mateix que reflectia el rètol d’un assistent: “Espanya ves a prendre pel cul !”.

Una manifestació històrica per Catalunya, una reivindicació a la Independència i un toc d’alerta a tots els polítics del govern.

Els catalans ens sentim catalans i si estem en una democràcia i nosaltres decidim: som una nació.

Vota aquest article als Premis Blocs de Catalunya: http://premisblocs.cat/bloc/289 !