Rajos de sol brillants i lluents que, amb el parquet, il·luminen tot el menjador. Miro per la finestra, el verd dels arbres és fosc i apagat, el marró i gris del sotabosc predomina en la muntanya. Les fulles seques i els arbres pelats i, al fons, dalt dels cims, quatre plaques de neu que encara resten de les últimes nevades. Les vaques passegen i rumien a l’últim prat de la vall. Vent, fresca, però tranquil·litat i relax. Moments que em fan pensar en tant sols un vers: “Com la muntanya no hi ha res al món”de Josep Maria de Segarra.

Qui no ha tingut mai problemes amb el transport públic? Realment existeix algú que n’estigui satisfet? Doncs encara que sembla increïble sí, en Jordi Navarro, cap de comunicació audiovisual de TMB. Però clar, si no s’ho creuen ells qui més ho pot creure?

Navarro va venir ahir a la Universitat Autònoma a fer-nos una xerrada sobre el món de la comunicació dins una empresa pública. “Ens interessa i hem de mirar què fem per aconseguir que hi hagi més gent que vagi en transport públic i més gent que el pagui, que hi ha un tant per cent molt elevat que no ho fa”, d’aquesta manera el cap de comunicació justificava la seva feina. “TMB està treballant molt en l’últim projecte “TMB Connecta” on el nou portal web, el pla de màrqueting relacional online i l’escola activa i la gestió de xarxes socials en són objectius bàsics”. I jo em pregunto, no seria millor que tot això s’invertís en buscar maneres per solucionar el servei i la freqüència? Es prefereix establir i difondre maneres per arribar al client i “consolar-lo” quan aquest no està satisfet que millorar el servei? (més…)

Començar, iniciar una cosa, tenir un objectiu

Sembla mentida però porto molt de temps preparant aquesta web i pensant, sobretot pensant i reflexionant.

Avui començo una web però demà començarà un nou dia i s’obrirà una nova flor i precisament en aquest precís instant, vull parlar d’aquesta magnífica sensació. (més…)

El periodista Toni Cruanyes, cap de la Secció Internacional de TV3 i exdirector en funcions del diari Avui, ha vingut avui dimecres a compartir amb nosaltres la seva experiència professional en corresponsalies d’arreu del món.

Davant d’un públic entusiasmat per les seves paraules, el periodista català, ha explicat que dur és ser cap d’Internacional en una televisió pública on (més…)

Mataró reuneix dos actes al centre de la ciutat per animar a la gent a sortir al carrer.

Els Capgrossos de Mataró organitzaren aquest dissabte un taller per ensenyar a la canalla què són i en que consisteix tot el món casteller. Diverses activitats van fer apropar als més menuts qui ho contemblaven bocabadats.

A la plaça Santa Anna s’hi reuniren artistes coneguts a la ciutat per tal de pintar en commemoració el dia internacional de la dona.

M.Gómez

     Cap cotxe. Cap soroll de botzina. Ciutat del silenci? Mentida. Turistes i més turistes envaeixen els seus carrers. Fotos per aquí, flaixos per allà. Miren amunt i avall i es fixen en tots els detalls d’aquesta i d’aquella església, dels monuments o escultures on els guies els fan aturar. Carregats amb motxilles i bosses plenes de souvenirs, sembla que tan sols pensen en retratar aquell instant, cada minut, cada segon que passen en aquest nou indret que mica en mica, van descobrint. Criden, riuen, xerren i fan soroll però sobretot observen. Em sento una més que ells. Em sento dins d’aquesta rutina. Fascinada per cada història que s’amaga rere cada pedra, rere cada edifici. En mig de la plaça San Marco em pregunto: quin deu ser el gran atractiu turístic d’aquesta ciutat? Mirant al sud veig la Basílica de Santa Maria della Salute i és llavors quan me n’adono. Està just a l’altra banda del gran canal. No s’hi arriba si no és travessant el Ponte dell’ Accademia cinc-cents metres més enllà. L’aigua n’és la protagonista. Aigua que envolta i recorre tots i cada un dels carrers. Aigua que circula més o menys ràpid per tots els canals. L’aigua que mou les góndoles, les barquetes i els grans vaixells. Estem al mar Adriàtic, Venècia és la ciutat i l’encant turístic òbviament és l’aigua.

     Encara sóc a la plaça més important de la població veneciana i on hi ha més vida. Ponts i pontets la connecten amb la resta de carrerons i carrers comercials de botiguetes plenes de màscares de colors. Màscares que remarquen la importància del carnaval a Venècia i que ho fan mostrant-se de totes les formes i colors, de totes les mides i materials. Passejant reflexiono sobre els avantatges i inconvenients de viure en una ciutat així, sobre el mar i sabent que cada any s’enfonsa un centímetre més. Podria jo viure en tranquil·litat? És realment còmode? Em creuo amb un senyora velleta. Fa molt fred, molt, però tan sols porta una gorra de llana i un gran abric de pell, d’aquells de diumenge. Li costa molt caminar, té dificultats per tirar endavant. Penso. La gent gran travessa ponts i pontets, puja i baixa escales tant fàcilment com ho fem els turistes, esgotats de caminar. És increïble la seva supervivència en un lloc on sembla que tot estigui en contra d’aquesta edat.

     Barques i barquetes. Grans edificis i petites casetes. L’aigua domina la ciutat? Venècia ens ho ha explicat. Un cap de setmana on descobrir i conèixer ha estat la nostra finalitat.

     Ciutat del mar, ciutat sobre l’aigua.